dimecres, 30 d’agost del 2006

Teoria dels forats


Ens hem acostat a la vora del penya-segat i ens hem entretingut a comptar onades.
Ho hem fet en silenci i a mi no m'ha costat, però per a la Veu potser sí que ha estat un sacrifici, qui sap, potser pel nom que porta o potser per la seva funció, que no és altra que introduir distància entre el no res i la més absoluta misèria, que per a això ha estat dissenyada i és reclamada de tant en tant, per posar una pinzellada higiència quan el pot de mel -o de fel, total una lletra, ja em diràs- tendeix a vessar i ho enllardufa tot.
Però si la Veu té una cosa és la contracció al deure de l'obediència, que tot s'enganxa, amiga, i no et queda més remei que traginar com el qui et mana la lenta disciplina de què s'envaneix aquesta mena de bou que no és solar ni s'assembla a cap mena d'escarabat, però que llaura amb lenta obstinació en cercles concèntrics que el retornen sempre a l'absurd de la pregunta. I en sap la resposta tan bé!, però la marra sempre perquè ha optat per l'engany, la ficció i l'estupidesa d'una generositat malentesa que l'única víctima que no estalvia és la de la pròpia pell.
I les ones van excavant, són com una boca insaciable que a còpia d'engrunes pacients provocaran el daltabaix i ens abocaran al naufragi.
I les vides que ens migpartim ja no seran plenes de sorra. Ens elevarem a la categoria de clepsidres, perquè mira que és estúpida la canal que compta granets i ara m'escau molt més el degoteig que acarona el verdet i potser m'ofereix un futur de tritó, a qui cediré sense cap recança aquests ulls obstinadament oberts que esperen alguna cosa que sospito entre runes i ombres.

diumenge, 27 d’agost del 2006

Requiescat in pace


No hi ha res a dir. Les coses vénen com vénen i arriben com arriben, però sempre ens agafen una mica com de gairell, com si miréssim sempre a la banda equivocada i per això els donem el mèrit que no es mereixen de la sorpresa.
Però no és el cas ara. La data estava perfectament anunciada a tots els calendaris i inscrita a totes les agendes. Ja va néixer amb regust de final i color de merda d'oca o, si aquest us sembla poc educat, de gos com fuig. De fet, me la vaig imposar jo mateix, avançant uns dies la caiguda esvelta del tallant de la guillotina, disposat a escapçar uns dies l'engruna de lleure que ens concedeix la legislació vigent perquè no em reprengués el retorn a la normalitat -que ja em direu quina trista gràcia anomenar d'aquesta manera la implacable contracció a tot allò que em desplau, i cada dia més.
Perquè jo, no ens enganyem, tinc com tota persona mitjanament normal ànima de rendista i el que de veritat m'agrada és no fer res. I quan dic res, vull dir res de res, és a dir, res. Ni clavar un clau ni enganxar un segell, si em permeteu la hibridació paremiològica.
Per això, just al llindar de la tragèdia que se'm llença al damunt, he decidit de concedir-me un parèntesi de lamentació i autocompassió, i així que m'he llevat he furgat en el meu bagul fins a trobar la disfressa d'ànima en pena, m'hi he enfundat i dedicaré la resta de dia a prodigar sospirs i ulls en blanc.
Què hi voleu, cadascú té els seus sistemes i aquest és el que em permetrà demà, dilluns 28, posar el peu dret a terra i començar la travessa amb pas ferm.

dijous, 24 d’agost del 2006

Debates on palmistry


Per alguna paret de casa corria un gravat que duia aquest títol. Atesa la meva còsmica ignorància en matèria de llengües i la meva més encara còsmica mandra per consultar un diccionari, vaig estar temps i temps imaginant que els tres personatges que seien al voltant d'una taula i miraven atentament la mà d'un d'ells es trobaven a un lloc exòtic anomenat Palmistry.
Podria jurar que en vaig fer una revellida mansió d'una vaga Anglaterra posem del segle XVII que acollia tertúlies de terratinents desvagats. No sé si us ho creuríeu perquè un despropòsit d'aquesta magnitud desmereix qualsevol intel·ligència mitjanament dotada, però aquest és el vostre problema. Jo em crec a mi mateix, i amb això en tinc més que de sobres.
Avui he descobert que el gravat de marres havia desaparegut i he col·legit que en alguna d'aquestes ocasions que cal restituir el blanc de les parets a la seva puresa original deuríem aprofitar l'avinentesa per donar sortida a l'estampat indi que ara campeja en el seu lloc i procurar als contertulis un repòs en algun racó fosc del que anomenem "forats" i dels quals potser algun dia em vagarà de parlar-vos.
Ja portat per aquesta espiral de reflexions idiotes he tornat a constatar que no deixa de ser paradoxal que a les meves parets i prestatges (convenientment farcits de quadres i objectes a major glòria del meu horror vacui) hi abunden els testimonis de països exòtics: Índia, Mèxic, Tailàndia, Canadà, Egipte, Perú... i podria allargar la llista, però em fa mandra. I això em sembla especialment divertit, atès que no he tret el nas de casa com qui aquell qui diu mai. De tota manera, sóc perfectament capaç d'inventar un viatge per a cada un dels objectes i amanir-lo, si cal, amb perills i aventures que farien tremolar les carns de qualsevol ardit viatger. Però no ho faré, si més no ara, que no és el cas.
A més, ara que hi caic, aquest no era el propòsit de la història. Jo, en la meva infinita generositat, em proposava simplement d'anunciar-vos que llegida la mà esquerra que ara mateix esteu temptats de mirar-vos amb cara d'enze, us puc dir que d'aquí uns instants clicareu a la x del raconet i dedicareu el vostre temps a qüestions més profitoses que les que han ocupat aquests últims minuts.
O no?

dimecres, 23 d’agost del 2006

Declaració de principis

Com que corren males veus (que jo mateix m'encarrego de divulgar) que la meva taxa de nicotina en sang està arribant a nivells obscenament baixos, vull que consti en acta i si cal que arribi a orelles de les meves doctores i infermeres que:
a) estic disposat a fer bondat i restringir la ingesta de verins diversos
b) que ho faig en benefici de la meva durabilitat en aquest món que s'honora a comptar-me entre els seus estadants
c) que aquesta voluntat de permanença és un acte d'egoisme molt meditat perquè, aneu a veure quines coses, jo aquí m'hi trobo la mar de bé
Però que:
a) mal que pesi a tots els militants de l'abstinència i
b) a desgrat de totes aquelles veus enraonades que em fan veure la pertinença de separar-me radicalment de la penya dels fumats
Jo, en ús dels meus senys complits i perfectament instal·lat en la contumàcia dels meus errors, proclamo la meva ferma voluntat de seguir emprenyant tots aquells -i jo el primer- que comprenen que això no està bé, però que... què hi hem de fer si és el que hi ha.

dijous, 17 d’agost del 2006

Exhumació 3 i final (que ja era hora)


Ara ve Nadal
matarem el gall
i a la tia Pepa
li'n darem un tall.

Entre les músiques que han afermat amb una solidesa inexpugnable l'edifici de la meva melomania un pèl arbitrària fulguren amb un esclat propi la que he utilitzat de capçalera i Lo tio Pep se'n va a Muro. No establíssiu ara correlacions nominalistes, que no és el cas. Fetes les consultes pertinents (una d'elles a un teòleg eminent que té una flaca inconfessada pels envitricolls de l'antroponímia) puc assegurar-vos que es tracta d'una coincidència nascuda de la cuixa prolífica de l'atzar.

Ara, doncs, ja estem en condicions d'abordar la matança. El gall que escapçarem no és altre que el fill espuri de la meva imaginació. Us remeto (no penséssiu que he suposat en cap moment que sabíeu de què diantre estava parlant) al petit joc que us vaig proposar dies enrere i al qual reconec el mèrit de no haver suscitat cap allau participatòria.

Comptat i debatut el joc no podia interessar a ningú més que a mi. I us explicaré per què. De petit (d'ençà que vaig fer coneixença d'Ivolo Keleto, el primer màrtir papú) que no deixo d'interrogar-me sobre la fiabilitat de la lletra impresa. L'amic Borges em va donar sàvies lliçons al respecte. Fiant-me de tan alt mestratge i també assessorat per Max Aub (no deixeu de visitar en Jusep Torres Campalans) he arribat a la conclusió que no hi ha realitat més làbil que la certesa d'allò que percacem a les pàgines dels llibres.

Establert aquest principi, em plau de tant en tant de disfressar-me de volum i reposar a qualsevol lleixa de la meva (ja ho sabeu, extensíssima) biblioteca. M'hi estic una temporada, just el temps necessari per refer-me del contacte amb els humans, i quan em sento amb les forces necessàries reprenc la delicada forma amb què natura m'ha obsequiat i segueixo deambul·lant per aquest món que -sigui dit de passada- cada cop se'm fa més difícil de comportar.

El bagul dels meus parracs és variat. Depèn de l'humor, ja us ho diré. Hi ha vegades que em decanto per l'assaig, d'altres per la novel·la, i fins i tot hi ha dies que trio gronxar-me en braços de la poesia. Recordo amb especial complaença la temporada que vaig fugir entre les cobertes de Veus de fang. Hi posava a prova una primera veu de poeta que, doneu-ne gràcies al cel, no va arribar a prosperar.

El repertori és variat. I té el gran avantatge que donada l'absoluta manca d'ordre dels meus prestatges, un cop m'he dissimulat entre els volums que hi reposen, ningú no seria capaç de trobar-m'hi. Fins i tot, devot com sóc de Poe, jugo de vegades a fer-me tan evident com una carta i us puc ben assegurar que l'anonimat és implacable.

És per això que no em vaig poder estar de desplegar davant vostre el petit ventall dels meus companys de l'última vacança: Lo Llicenciat (Petrena), l'autor anònim, en Jeph de Jespús, l'Eduard Escalante i en Del Bosque i la Morros...

No dubteu que van acceptar de bon grat la intrusió d'aquest Serrano de baratilli i que es van fer un bon tip de riure amb el sonet d'estar per casa amb què vaig demanar-los permís per arringlerar-me al seu costat. Val a dir que Escalante, el més acreditat de la colla, em va recriminar l'escassa volada de la imatgeria i, especialment, aquest "embeleso" que vaig clavar al segon quartet. També és cert que em vaig fer perdonar per una certa gosadia en la rima (eño, anza) i una molt lleu vibració en el tercet resolutiu.

En fi, sigui com sigui, he passat uns dies en la companyia d'uns amics que estimo i que han condescendit a fer de comparsa en el meu joc.

Per cert, tot baixant del prestatge vaig veure de cua d'ull un altre amic que tenia mig oblidat: Raros de Europa. Em pregunto si no voldríeu que us el presentés algun dia...

diumenge, 13 d’agost del 2006

Exhumació 2, s'acosta l'hora

Té com un aire de baldufa, i això me la fa especialment simpàtica, per bé que reconeixeré que quan em dedicava a fer-la ballar (pur paleolític, evidentment) semblava tenir més encert a aconseguir que girés de cap per avall que evolucionant elegantment sobre el piu metàl·lic.

I és que en qüestió de jocs no he estat mai un especimen massa espavilat. Poc donat a les expansions lúdiques m'he consagrat a les delícies del tedi que, si aneu a mirar, és una manera com una altra d'allargar la vida. O, si més no, la percepció de la seva durada.

Doncs això, que vaig a seguir mirant com giren les busques del meu rellotge interior.

No us hi canseu, tampoc.

divendres, 11 d’agost del 2006

Muts i a la gàbia

Ara no ho espatllarem escrivint quatre banalitats.
No s'ho mereix

Exhumació 1 abans de l'hecatombe

Matem una estona plegats?

Com que us imagino desvagats (si no, ja em direu què feu llegint això!) i portat per un sentiment filantròpic que no us sabríeu acabar, heus ací que em disposo a proposar-vos un petit joc.

Si us abelleix de jugar-hi, feu-ho. És senzill (la meva filantropia no arriba al límit de sobreestimar les vostres disposicions), no crea addicció (m'horroritza la servitud de les dependències) i -oh meravella- hi podeu guanyar alguna cosa que, tampoc ara no ens passéssim, no crec que tingui cap interès i que trobareu perfectament especificada al capdavall d'aquest seguit d'inconseqüències si teniu la paciència d'arribar fins al final.

La cosa va més o menys així. Remenant en la meva molt ben nodrida i selecta biblioteca (jo de modèstia no en gasto, m'engavanya) us he triat cinc autors de referència i us faig el regal d'un petit fragment de l'obra llur, amb tots els ets i uts bibliogràfics que s'escauen al cas. Per completar la mitja dotzena (jo compto a l'antiga) me n'he tret un de la màniga. Feina vostra és descobrir-lo. Si ho feu, no us estigueu de dir-m’ho. Passat un temps prudencial, ja us faré saber si heu estat encertatso no. Pel que fa al premi, paciència. Cal que continueu llegint.

1. La vena llorda

El Pet és aquell ent que cuant es nat
la vista nol' encontra, si l'olfat,
y escampa son alè tan promptament,
que á tots se manifesta ben patent.

Lo Llicenciat (Petrena), Lo pet exaltat y tornat a son primer ser, Estampa Ignasi Estivill, Carrer de la Boria, Barcelona, 1923, p. 4.

2. Ave Maria Purissima

Nacimiento y primera aurora de su vida. -La joven Esperanza fué el segundo de estos tres capullos arrancados de nuestro jardín cuando su barbuz daba paso libre a sus encendidas hojas, que, desplegándose unas tras otras, iban recreándonos con su color i perfume.
Nació Esperanza en nuestra ciudad Condal el día 30 de octubre de 1888.

s.a., Tres capullos del jardín de Nuestra Señora, Barcelona, 1919, p. 45

3. Una mica d'acció

¡Al arma fills de poble! Hauréu de bátreus
ab vint segles d'imbécils tradicions
á l'ombra de las quals els forts i els pillos
han fet dels bons y'ls débils escarnot.
Atacará de ferm en sa defensa
aquest exércit vil d'explotadors;
llavors serán inmensa barricada
vostres vint sigles d'infernals dolors.
Prepareus á aixecarla fills del poble,
que ja apunta l'aurora del nou jorn.

Jeph de Jespús, La barricada, Antoni López Editor, Llibreria espanyola, s.d., pp. 6 i 7.

4. Una mica de sainet

Baltasara: No... ¿Dónde vives?
Donya Prisca: ¿Qué señas?...
Don Torcuato: Nunca recuerdo; después
ya lo veré en la cartera.
Gesinto: ¡Catoze mil!....
Doña Prisca: ¡Pero niña,
el calor no te atormenta?
Mujer, quítate el chapeau
que me das angustia!
Corina: Deja...
Baltasara: Quitarse el chapón, si quiere
Corina: ¿Chapón? Ni una lugareña!...
Baltasara: Ferrís, per ixir en elles,
me compres demà mateixa
un chapón; el necessite
com l'aigua que bec.

Escalante, E., Tres forasters de Madrid, "Diari de Barcelona", Barcelona 1990, p. 25.

5. L'exorcista?

Un verdadero "satanizado", Antonio Grignaschi, sacerdote renegado, y amancebado con la que presentaba como la Virgen Santísima que lo acompañaba siempre, había pervertido a varias parroquias. Seducido hasta varios curas por su palabrería y mística endiablada. Lo adoran como a lo que dice ser: ¡Jesucristo mismo que ha vuelto al mundo preparándolo para el "gran día"! A su fulana las gentes fanatizadas la entronizan el la iglesia y le rezan, rodeada de cirios, y de flores y la llaman "la Virgen Rubia". Grignaschi entra en las casas, a puertas cerradas, y manda arrodillarse ante él. Y adivinándoles pecados, les da la absolución de os mismos en primera persona: "Yo, Jesucristo, te absuelvo de..." La gente, atónita, le seguía.

Del Bosque, D. y Morros, M., Ramona, la catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939, Hermanas del Jesús Paciente, Barcelona 1985, p. 165.

6. Una mica de lírica, per desenllardar

En alas del sentir que en mi anida
las horas fluyen lentas en mi ensueño
y no dan tregua a mi tenaz empeño
con que adorarte quiero sin medida.

Tus ojos brillan en el cielo mío,
tu voz me llama en el silencio amado
y es tal el embeleso a mi donado
que aún sin ti en pos de ti porfío.

Con fràgil voz, clamando a mi esperanza,
me acerco a ti en esta noche oscura.
Que tal amor por cuanto a mi alcanza

no ha de quedar perdido sin mesura
en la tiniebla estéril de tu ira
sino en la luz de tu promesa pura.

Serrano, J., Clamores y ensueños, Lamarca Editores, México D.F. 1942, p. 53.


Ja heu pres la vostra decisió? No m'estranya, la juguesca és transparent.

Si portats per un rampell de gosadia voleu participar en l'envit, no us en priveu. Estudiaré amb cura les vostres apostes i, si esteu desvagats fins a tal extrem i les voleu argumentar, m'entendriré davant de la vostra capacitat per esmerçar el temps en tasques tan supèrflues i prescindibles.

I el premi? És veritat, me n'oblidava.

Entre les moltes virtuts que m'adornen hi ha la de ser descendent d'estirp de bruixes. Formuleu doncs els vostres desigs més ocults. Cas que l'encertéssiu (i no negligiu en cap cas l'ajut de l'atzar) faré mans i mànigues perquè us siguin concedits.

I això és tot, que ja n'hi ha prou.

dimecres, 9 d’agost del 2006

Ei, col·lega!

Ja em costa ja, però de tant en tant ensopego amb algun argument a favor del clergat.

EPITAFI A LA SEPULTURA D'UN GRAN BEVEDOR QUE MORÍ DE GOTA

Hic jacet lo que cregué
ésser preservat de gota,
puix l'aigua, sols una gota,
si no ardent, mai la begué.
Gota l'agotà i tragué
d'esta vall de plors i crits.
I, per segles infinits,
estarà sencer son cos,
que cuc no hi ha qui don mos
perquè el guarden els mosquits.

Gràcies, Garcia! Ets un tio legal.

diumenge, 6 d’agost del 2006

Delícies dominicals

No hi ha res com un diumenge pacífic per donar-se a petits plaers. El que avui havia projectat era realitzar una visita guiada al Cementiri del Poble Nou, iniciativa molt encertada de la qual voldria gaudir en vida, perquè ja de cos present sembla que difícilment em podria fixar en els detalls molt notables que ofereix l'estatuària del recinte.

Però ha pogut més la mandra que el desig i he hagut de buscar una alternativa casolana més en consonància amb la vocació claustral que presideix el meu agost.

I heus ací que he optat per una beatífica audició del Ad mortem festinamus del Llibre vermell de Montserrat, peça que de sempre he tingut en un lloc privilegiat entre les meves devocions. I per completar aquest petit requisit matinal, m'he entretingut a buscar una bonica imatge per fer-vos-en obsequi.

Espero que l'encert en el disseny de l'abecedari us plagui tant com el text que us afegeixo. No podia ser altre, és clar, que la lletra de la música que m'acompanya:
Scribere proposui de contemptu mundano
ut degentes seculi non mulcentur in vano
iam est hora surgere
a sompno mortis pravo
a sompno mortis pravo.
Vita brevis breviter in brevi finietur
mors venit velociter quae neminem veretur
omnia mors perimit
et nulli miseretur
et nulli miseretur.
Ad mortem festinamus
peccare desistamus
peccare desistamus.
Ni conversus fueris et sicut puer factus
et vitam mutaveris in meliores actus
intrare non poteris
regnum Dei beatus
regnum Dei beatus.
Tuba cum sonuerit dies crit extrema
et iudex advenerit vocabit sempiterna
electos in patria
prescitos ad inferna
prescitos ad inferna.
Ad mortem festinamus ...
De les reflexions que això us susciti, és clar, no me'n considero responsable. Amb tot, gosaria aconsellar-vos que no féssiu massa cal del "peccare desistamus". Que una cosa és que m'agradi la peça i l'altra que estigui disposat a fer-ne cas.

dissabte, 5 d’agost del 2006

Fatalitats

En Bé i en Mal, no havent-se posat d'acord sobre qui senyorejaria en l'arbre, van decidir abandonar-lo a una sort més falaguera o aleatòria.

D'ençà del desencontre no han tornat al jardí i és difícil que ho facin. Com atesten profundes reflexions de tota mena de filòsofs d'èpoques i condicions diverses, estan perpètuament enemistats i és difícil que s'avinguin. Com segons quins matrimonis de llarga durada, que diuen les males llengües que sembla que no cessen de bescantar-se però es necessiten l'un a l'altre.

D'altra banda, del jardí ja no se'n canta ni gall ni gallina. Un homenàs de llargues barbes blanques, amb una veu sembla que tirant a terrorífica, i que a més s'avorria molt, es va dedicar a afaiçonar un parell de figuretes de fang, gairebé idèntiques tret del detall de costellam i algunes penjarolles d'importància relativa, i va tenir la mala pensada de plantificar els engendres al peu de l'arbre en qüestió.

Amb l'assessorament (jo diria que prescindible, però no em feu cas) d'un ofidi circumstancial va resultar que decidiren de tastar el fruit que llevava l'arbrissó, i ja en veieu els resultats.

D'aleshores ençà que per tenir alguna garrofa de mal rosegar hem de suar sense contemplacions. Llevat d'algunes breus temporades com ara aquesta, que seguim suant -és clar- encara que ens alimentem del plus de garrofa que hem acumulat en els onze mesos precedents.

Tot i que, si anem a mirar i vistos els resultats que això produeix, més valdria que no ens concedissin aquesta mica de vacança. Jo no hauria tingut esma de perpetrar aital inconseqüència i vosaltres us hauríeu estalviat la feina de llegir-la.

I és que, no hi ha un pam de net.

dijous, 3 d’agost del 2006

Lectures

Podríem fingir creure que estava realment abstreta, perduda en alguna lectura que li havia lligat el pensament i se'ns l'havia enduta qui sap on.

Podríem també -ja posats, tot és possible- pensar-nos darrere la càmera capturant amb exacta discreció el moment, buscant aquesta eternitat de l'instant que, temps a venir, ens permetés de recatar la memòria de la fugacitat.

Hi ha però l'evidència del teló de fons i l'angle maldestre de la il·luminació que ja ens rebrega el somieg. És, com tantes coses, una discreta mentida.

I bé, hi fa alguna cosa? No és també la mentida un aliment digne?

Enganyem-nos doncs i acceptem que com en tantes coses la llengua, que és molt sàvia, ens dóna el verb exacte per perfilar l'abast de la proposta: trampejar.

És un verb al qual donaria un lloc de preeminència a tots els diccionaris, i fins trabucaria l'ordre alfabètic perquè fos aquest el primer mot que ens fes moixaines als ulls en obrir-ne algun a l'atzar i llegir precises definicions com aquesta: "Procedir (en un afer dificultós, arriscat, etc.) enginyant-se a trobar els mitjans d'anar superant les circumstàncies adverses, de tirar endavant malgrat aquestes".

Excel·lent lliçó de vida.

dimecres, 2 d’agost del 2006

De dinades i orfaneses

No discutiré, Déu me'n guard!, el dret legítim que tenen els molt sacrificats integrants del gremi de la restauració a fer les vacances estivals. Ara, això no vol dir que no m'exclami del greuge que introdueixen en els meus hàbits alimentaris.

És el cas que a tocar de casa meva hi ha un bar restaurant d'aquells de tota la vida que reuneix al meu modest criteri totes les condicions que me'l fan acollidor: petit, fosc, un punt brutalló, monòton i poc imaginatiu en el menú, i poblat a banda i banda del taulell per una fauna peculiar i irrepetible.

Breu, el meu refugi ideal.

Doncs és el cas que som a frec de l'hecatombe: divendres tanquen per vacances!

Això em planteja uns problemes d'infraestructura alimentària d'abast més que considerable. La disjuntiva que se'm planteja és la de cuinar les pròpies menges, és clar, o de llançar-me a l'aventura que més em desplau, ço és, buscar un nou reducte que presenti les condicions mínimament acceptables per subvenir a les meves necessitats de glúcids, lípids i pròtids durant aquest mes d'agost.

La veritat, és que no sé què faré. Qui sap si fins i tot em caldrà potenciar la meva vocació momiesca i prescindir de la ingesta de fragments de cadàver vacú, oví o porcí, amén d'alguna escadussera i més que escarransida mostra del regne vegetal.

Per veure si em treia del dilema he convocat Cronos, que en matèria d'aliments era o molt exigent o molt de la màniga ampla, aneu a saber. Però sempre l'enganxo amb la boca plena i, la veritat, no acabo de treure l'entrellat de les opinions que més que donar-me em gruny. I al damunt, sempre em mira amb aquests ulls d'esverat que fa cosa que, la veritat, em desassossega una mica.

En fi, que ja em sabeu desorientat. Si mai surto de dubtes, ja us ho faré saber.