dimecres, 30 d’agost de 2006

Teoria dels forats


Ens hem acostat a la vora del penya-segat i ens hem entretingut a comptar onades.
Ho hem fet en silenci i a mi no m'ha costat, però per a la Veu potser sí que ha estat un sacrifici, qui sap, potser pel nom que porta o potser per la seva funció, que no és altra que introduir distància entre el no res i la més absoluta misèria, que per a això ha estat dissenyada i és reclamada de tant en tant, per posar una pinzellada higiència quan el pot de mel -o de fel, total una lletra, ja em diràs- tendeix a vessar i ho enllardufa tot.
Però si la Veu té una cosa és la contracció al deure de l'obediència, que tot s'enganxa, amiga, i no et queda més remei que traginar com el qui et mana la lenta disciplina de què s'envaneix aquesta mena de bou que no és solar ni s'assembla a cap mena d'escarabat, però que llaura amb lenta obstinació en cercles concèntrics que el retornen sempre a l'absurd de la pregunta. I en sap la resposta tan bé!, però la marra sempre perquè ha optat per l'engany, la ficció i l'estupidesa d'una generositat malentesa que l'única víctima que no estalvia és la de la pròpia pell.
I les ones van excavant, són com una boca insaciable que a còpia d'engrunes pacients provocaran el daltabaix i ens abocaran al naufragi.
I les vides que ens migpartim ja no seran plenes de sorra. Ens elevarem a la categoria de clepsidres, perquè mira que és estúpida la canal que compta granets i ara m'escau molt més el degoteig que acarona el verdet i potser m'ofereix un futur de tritó, a qui cediré sense cap recança aquests ulls obstinadament oberts que esperen alguna cosa que sospito entre runes i ombres.