Any 13

Com que cadascú les enfila per on pot, he decidit que una bona manera de recordar Espriu seria dedicar l'any a rellegir les obres d'aquest bon senyor.

Jo diria que, paraula més paraula menys, me les he anades tirant totes coll avall d'ençà que el vaig ensopegar per primera vegada. Però no m'ha de fer cap nosa tornar-li a fer visita. És un senyor que em fa respecte i per al qual guardo una certa devoció.

Em posaré a la feina per Les cançons d'Ariadna, que és llibre amè i de gran presència. Tinc per mi que és la millor porta d'accés al laberint espriuà. És l'obra de més lenta gestació de les publicades per l'autor: la primera versió va ser publicada el 1949 i la definitiva, el 1981. I en el camí va anar creixent per passar dels 33 poemes inicials als 100 definitius. No em direu que no fa bonic tot això!

Jo us convidaria a fer un tast d'Espriu. Podeu fer com jo i cantar amb Ariadna, o bé podeu engrapar el cap del fil i passejar pel laberint grotesc de la mà de la mateixa senyora. I no faríeu malament de triar els contes de l'autor: el pes del poeta ens amaga massa vegades l'excel·lència de la seva prosa.

En fi, que ja fareu el que voldreu. En aquest món un pèl embolicat que hem de comportar, potser l'única llibertat que ens queda és decidir com i amb qui enterrem les hores mortes.

I com a comiat i per donar la benvinguda a aquest any que espero que pugueu suportar amb discret estoïcisme, us deixo amb el primer poema d'Ariadna:

ENTRADA

Si de nou voleu passar,

Ariadna tornarà

a mostrar-vos el camí

que us permeti de sortir.

No hi ha laberint més clar.

Trobareu seients a mà

per als tristos i cansats.

Hom no hi sent miols de gats,

sinó molt nobles cançons,

trèmolos d'acordions.

Quant al preu, tan mòdic és,

que penso no cobrar res.