La Sobirania rau en el Poble. Això em van dir
i jo m’ho vaig creure. I dono per fet que la Sobirania també. Perquè la
Sobirania deu ser una senyora de molta consideració.
Me la imagino amb un posat seriós, diria que
fins i tot circunspecte, dipositant-se (qui sap si amb un somriure manyac,
fruit d’un moment de simpatia) en mans del Poble.
I aquest, cofoi, ja el veig amb la Sobirania a
les mans, fent alegrois i amb un somriure d’orella a orella.
Però, ai las, la Sobirania està un pèl
atabalada. Ella rai que voldria dipositar-se, no voldria pas res més... Però
heus ací que me l’atabalen: que si el Poble sóc jo, que si el Poble és
l’altre...
Quina mena de Poble som que no sabem qui som?
Jo, que sóc de mena confiada i crec que la Sobirania
és de bona jeia, no tinc cap dubte que sabrà triar les bones mans.
Eps, i pobra de tu que te m’equivoquis!
No arribi el cas que t’hàgim d’aconseguir a
trompades.
Que total...
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada