diumenge, 25 d’agost del 2013

Ni Espanya ni França


Sembla que de mica en mica anem recuperant les formes. Encara que el procés és lent.  A data d'ahir em veia de tots colors i a dia d'avui faig un posat una mica esverat. Deu ser cosa de les lectures.

Malgrat el títol (que subscric per allò que sóc tenaçment obsolet i m'il·lusiona allò dels Països Catalans) hi ha coses dels nostres veïns del Nord o de l'Oest que em fan patxoca.

Aquí en va un tast:

Estavas, Lobilla, muy vergonçosa,
vendiendo la onrra del triste marido,
de rezios cojones tu seso vencido;
quesiste ser puta, mas no desseosa.
¡O siglo nuestro, edad trabajosa,
sí hallarían los que a esta buscassen
do desarrechar, si bien lo pagassen,
aunque toviessen la pixa samosa!

I un altre:

Coquillars enaruans a ruel
Mon ys vous chante que gardés
Que n'y laissez et corps et pel,
Qu'on fist Colin l'escailler
Devant la roe babiller;
Il babigna pour son salut;
Pas ne sçavait oignons peller
Dont l'amboureux luy rompt le suc.

Siguin de Villon o anònims, aquests versos m'entretenen.

Com aquests que vénen ara (que no diré de qui són, per allò dels centenaris i les discrecions):

Hadassa, la bella flassa,
si volies fer pipí,
per què t'has fixat en mi,
trist i pobre galiassa?
A mig camí de bagassa
i mulassa m'has mostrat
l'esca grossa del pecat
i, com gossa eixarrancada,
m'has llençat tota l'aiguada
pel meat esbalandrat.

I ja n'hi ha prou. Com que els teixits van creixent i els progressos de la neurociència ens auguren grans reconstitucions, no tinc cap dubte que d'aquí quatre dies tornaré a tenir cervell i podré lligar textos d'un més gran interès.