Encara que no serveixi per a res. Guardar és la primera
providència. No la segona. La primera. Per arribar algun dia a algun port
inconegut. Per descobrir un món nou, ple d’indígenes que faran genuflexions per
quatre vidres de pacotilla. O de baratilli. Com deia aquell. Que ja és mort,
endreçat al prestatge que li corresponia i transmutat en moixama de molta consideració.
Segons costum establert, ens és permès de profanar tombes
sempre que acreditem amb el degut document emès per doctes universitats que som
arqueòlegs. Tot i que ben mirat (i això no es pot fer si no és des de la
perspectiva del difunt) que t’esbotzi el repòs el pic d’un doctor o la pala
d’un lladre no hi fa cap diferència. Fins i tot seria preferible el lladre.
Aquest, que mira pel benefici propi, un cop enllestit l’espoli et retorna al
repòs. I ja vas més lleuger d’equipatge, sense corones ni pectorals que, ben o
mal venuts, trauran algun ventre de pena.
Però si caus en
les urpes d’un arqueòleg, qui et garanteix que no acabaràs exposat a la llum
inclement d’algun museu en una vitrina sotjada tothora per ulls impertinents?
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada