diumenge, 29 de gener de 2006

Culpables i innocents


No sé si heu estat temptats alguna vegada de viatjar al passat. Jo sí. De fet, posats a triar m'hauria abellit força de veure transcórrer els meu dies en aquella tòpica Edat Mitjana de castells, princeses i trobadors.

Tot i que el forçat destí culinari d'un Guillem de Cabestany no m'omple de goig si el contemplo des del fons de la cassola, penso que no hauria estat malament llanguir en alguna estança discretament agençada a l'espera d'empènyer alguna bella dama a fer el cop de cap a favor de les meves aspiracions havent-me-les treballades a cops de llaüt i rima.

Ja sé, ja sé, és fer volar coloms, però què hi voleu, un hom té les seves debilitats...

És el cas, però, que el més lluny que he pogut remuntar-me en l'escala dels meus avantpassats és aquest bon senyor que he reclamat per il·lustrar aquesta -i ja em passareu l'associació escatològica- deposició d'avui.

A mi, què hi voleu, em fa pensar en Búffalo Bill. Ho he d'escriure així perquè jo vaig mamar aquesta parcel·la del meu imaginari infantil en castellà. En el fons de la meva memòria essencial es barregen le Petit Poucet, en Pere Virolet i les pàgines de la Miscelánea Juvenil de Selecciones, on vaig descobrir a través d'un capítol de dedicat a Anita Oakley la figura d'un Bill Cody ja convertit en empresari de circ.

En quatre pàgines mal comptades (tres per ser més exactes, de la 16 a la 18) em vaig assabentar que hi havia una cosa que se'n deia derrota: "Corría el año 1885, y el gran espectáculo del Oeste, montado por Búffalo Bill había logrado convencer al famoso Toro Sentado, jefe de los sioux, de que entrara a formar parte del espectáculo. Y esto sin que hubieran pasado aún diez años desde que los sioux de Toro Sentado exterminaran toda una columna de caballería americana. Se decía que el propio Toro Sentado había arrancado la cabellera al coronel Custer, que mandaba las tropas".

D'aleshores ençà no he pogut deixar de sentir-me sioux. Per això em causa un íntima incomoditat haver-me de reconèixer en aquests bigotis i aquesta mosca que, ja em permetreu la vanitat retrospectiva, tenen el seu punt d'elegància.

Però no us penséssiu que aquest sentiment lleument incòmode em pertorbarà massa estona. Déu me'n guard! Just el temps necessari per arribar al final d'aquesta línia i escriure el punt i final.