diumenge, 11 de febrer de 2007

Contradient Sèneca

Pel que sembla ser no estic massa d'acord amb segons quins filòsofs quan afirmo que la meva llibertat s'assenta en l'acurada selecció dels meus esclavatges.

Aital descobriment no deixa de satisfer-me perquè em reafirma en una de les meves debilitats, ço és, no coincidir amb les opinions emeses sigui fa centenars d'anys sigui la vigília mateixa. I aquesta flaca em confirma en una altra de les meves servituds predilectes: portar la contrària sistemàticament.

És per això que avui vinc aquí per contradir-me a mi mateix.

Perquè ara és el moment que m'abelliria desgranar un rosari de dicteris contra els fats perseguidors (Aribau dixit) que m'han tingut tot el cap de setmana amb el dogal al coll i la bola al turmell. Ai, com em plauria de lliscar pel llis pendent de l'aucompassió i deixar-me agombolar per la llefiscosa sonsònia del jo-no-m'ho-mereixo.

Doncs res, amic, no tan sols t'ho mereixes sinó que tu mateix t'ho has buscat. I no hi ha res més a dir, que ja està bé de projectar més enllà de les misèries pròpies les culpes del que se't fa difícil d'empassar.

Tant lament i tanta trampa ja fa escudella. (Àvia dixit.)

Doncs això.