dilluns, 20 de desembre de 2010

Sacrilegi i fabulació


Repesco avui a "Línia Gràcia" (Núm. 3, 20 Des. 2010, p. 5) una notícia que fa uns dies es va fer un forat a la premsa de Barcelona:

Detingut per haver robat les dents d'or als morts. Els Mossos de Santa Coloma de Gramenet van detenir un veí de Barcelona de 39 anys, treballador d'un cementiri de la zona, acusat d'haver robat 17 peces d'or dels dentats dels morts dipositats a l'ossera comuna d'un cementiri de la demarcació de Barcelona. Els Mossos li van imputar un delicte contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts, i 17 faltes contra el patrimoni per l'apropiació indeguda de cadascuna de les peces dentals que va agafar. L'home sospitós del robatori de dents d'or va quedar en llibertat després de declarar davant d'un jutge.

El robatori als morts fa posar una mica els pèls de punta, la veritat. Però també en això hi ha graus i matisos. Sense anar més lluny, una coneguda a qui fa un any se li va morir el marit sobtadament, explicava que encara no se sabia avenir que, havent-lo calçat amb un parell de sabates noves de trinca i de marca acreditada, se'l trobés al tanatori descalçat dins del taüt. Atuïda per la desgràcia no va muntar un sagramental, però el rau-rau no l'abandona i no se sap acabar en quin cap va caber apropiar-se de les sabates del difunt.

L'episodi de les dents té un tombant més macabre. Jo, per exemple, no em puc deixar de representar el fet des d'una perspectiva romàntica: a la llum fimbrejant d'una torxa en una nit sense lluna, per entendre'ns. Eps, i si cal, que el dentista de pacotilla acredités una discreta gepa i arrossegués la cama dreta grinyolant en el silenci de la fossa.

Però no són aquestes cabòries decimonòniques les que em porten a escriure aquestes quatre ratlles. És més aviat la tipificació dels delictes que se li imputen.

Que l'acusin de faltar el respecte als difunts, ho entenc. Ara, la qualificació d'haver delinquit contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos no l'acabo de veure clara.

Si les meves deduccions no van errades (en matèria d'osseres comunes em declaro llec) el farrigo-farrago d'ossades que deuria remenar el lladre protèsic no podia acreditar massa consciència atès l'estat en què es trobaven i també imagino que deuria ser complicat adscriure les carcanades a una determinada confessió. En tot cas es podria retreure a la descendència dels traspassats una certa descurança que havia abocat els esquelets a una última residència francament promíscua.

Amb això no vull excusar el profanador de torn. Si bé és cert que sóc d'un materialisme de pedra picada i tota transcendència em sembla un enganyifa interessada, no deixo de tenir un profund respecte per la intimitat de qualsevol i em sembla de molt poc fonament fer extraccions postmortem per la patilla.

L'altre dia, per la megafonia interior del metro (línia blava) van advertir els viatgers que s'havia detectat la presència de carteristes al comboi i van recomanar que els viatgers tinguessin cura de les seves pertinences.

Qui sap si quan passegem per les tranquil·les avingudes d'algun cementiri sentirem pels altaveus: "Serreu les barres que hem vist un paio amb unes tenalles."


3 comentaris:

the silver blue sea ha dit...

Bon nadal. Petonet

Olga Xirinacs ha dit...

Molt bo, molt bo, això de les tenalles. Com que sóc macabrista, agraeixo aquestes informacions. En ting un bagul ple, i sempre són les que fan riure més a les conferències. Comprovat. Per això vaig guanyar el Premi Novel·la Negra de Planeta amb "No jugueu al cementiri".

Clidice ha dit...

Ai pobre home, i ell que devia pensar: "ves quin desperdici més absurd!". Però, és clar, això no es pot dir que últimament cal anar amb molt de compte, a la mínima et munten un sagramental per la cosa del respecte i bla, bla, bla. Per si de cas, la meva padrina sempre m'avisava, que als morts res de roba nova i res de joies. I la dentadura postissa i els ponts amb dents d'or també fora. Que la riquesa és cosa de vius i al més enllà sembla que no cal.