divendres, 10 de març de 2006

Petites satisfaccions

M'assabento per la premsa que Serveis Funeraris de Barcelona ha signat un acord amb la companyia Orthometals perquè faci la recollida dels residus metàl·lics procedents de les cremacions. Aquest acord permetrà que els metalls recollits siguin reciclats per empreses europees que compleixin les disposicions obligatòries per a aquesta finalitat. Així doncs, ja no caldrà inhumar-los a la fossa comuna dels cementiris de Montjuïc i Collserola.

Notícies com aquestes són les que contribueixen a donar un sentit confortable a la meva existència.

Tots tenim la nostra petita reserva de curiositats idiotes. En el meu cas algunes giren al voltant de l'esfera macabra. Ves què hi hem de fer, ningú no és perfecte.

Veureu, una de les que em burxava era com se les componien els forenses per establir la datació d'una defunció correlacionant l'estat del cos i les condicions en què havia estat conservat. D'acord amb els meus nuls coneixements en aquesta matèria no podia sinó deduir que l'únic procediment amb fonamentació objectiva podia ser seguir amb rigor experimental l'evolució dels processos de corrupció en condicions i medis diversos. El procediment em semblava lògic però se'm feia difícil imaginar la logística de l'estudi en qüestió.

Com seran les coses, però, que un bon dia va caure a les meves mans un novel·lot policíac intitulat La granja de cuerpos. Amb totes les reserves que fan al cas -però sense massa empatx perquè la inquietud que em provocava la curiositat tampoc no és de les que et roben el son- vaig donar per bona la confirmació de la meva hipòtesi gràcies a l'amè escenari de part de la trama ideada per Patricia D. Cornwell, el qual no era altre que un diguem-ne laboratori on es procedia a les observacions que jo m'havia plantejat com a la hipòtesi més plausible.

I què, direu? No res, evidentment. Les hores segueixen el seu curs.

Però és que avui és divendres. El dia és clar i fa un vent impertinent i tenia una estona.

I si us pregunteu què hi fa la deliciosa senyoreta encapçalant aquesta divagació abolutament prescindible us he de dir que res de res, però que mal que mal he pensat que l'agrairíeu més que no una altra que consonés amb el contingut de la parida.

Ho veieu que considerat que sóc?

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

Això de no tenir res a fer no et prova, la veritat... Que no t'hauràs quedat en el laberint encara "pensant" la sortida?