dissabte, 17 de desembre del 2005

Catacumbes


No són aquestes, però què hi voleu em sembla una imatge prou endreçada i ja em serveix per il·lustrar aquesta petita notícia d'un amè article de Domènec de Bellmunt que he rescatat aquests dies d'un prestatge del sector atrabiliari de la meva biblioteca. Es titula Les catacumbes de Barcelona i encapçala un volum del mateix títol editat a la Biblioteca Llibertat per Llibreria Catalònia l'any1930.

Conclou Bellmunt: "Lectors, ja ho sabeu. Als Josepets tenim unes Catacumbes que, si més no, són de Gràcia natural, s'hi gaudeix d'una temperatura esplèndida i ofereixen un variat mostruari d'ossos humans, de mòmies i d'inscripcions que, com la de Jacinta, resulten més o menys funeràries."

Diu així l'epitafi de Jacinta:

Jacinta Sala Llorens
en este sencillo nicho
depositada se halla
por Pedro Sala su hijo.
Para ambos servirà,
puesto que su fin ha sido
en la vida y en la muerte
estar con su madre unido.
El dia veinte de Marzo
y veinte y nueve del siglo
falleció, siendo de edad
de cincuenta años cumplidos.
No es por cierto codiciosa
la Jacinta que aquí yace,
pues que sólo se contenta
con un Requiescat in pace.

Bon sentit de l'economia, no m'ho negareu. Tomba ben aprofitada i aspiracions modestes de la difunta. Exemple precís que la moderació en les ambicions deu ser garantia de bon repòs.

Saber que aquestes ossades reposen als meus encontorns, em dóna un plus de bon viure perquè coincideixo amb el pensament que cal limitar les ambicions per tenir un bon passar.

I si fins ara només tenia censada una despulla a Gran de Gràcia (podeu fer quan vulgueu una visita a la tomba de Ramona María del Remedio Llimargas Soler a tocar de la Plaça Trilla) ja m'agrada pensar que a no més de deu minuts de la fundadora de las Hermanas de Jesús Paciente encara reposen altres ossos de més solera.

Fet i fet, no puc estar-me de lamentar que el cementiri que es va inaugurar el 21 de gener de 1816 a la Riera de Sant Miquel, beneït pel vicari general de la diòcesi Josep Avellà, no prosperés i que durés a penes quatre anys mentre que en canvi es consolidava el Cementiri del Poble Nou, que no em direu que no es troba en un lloc llunyà i desavinent.

Perquè si ho rumio a consciència, no sé si la meva opció per la incineració és fruit d'una certa vocació higiènico-pràctica o neix de la inquietud que em suposa anar a descansar a l'estranger.