L’escriptor de diumenges a la tarda, després de pensar-hi molt, va arribar a la conclusió que allò que el separava de l’obra mestra era el patiment. “No hi ha creació sense dolor”, va concloure.
Voluntariós i decidit va dissenyar un programa d’amputacions i s’hi va sotmetre amb severa tenacitat. Ell sabia que el premi segur havia de ser ocupar el lloc que li pertocava a l’Olimp de la ploma.
Un cop va haver exhaurit una diversa panòplia de sacrificis afectius, abandonat de tots (i de totes, naturalment), i no havent aconseguit cap progrés substancial en el camí que s’havia traçat, va abordar el més tèrbol sacrifici de parts diverses de la seva anatomia.
I ara és l’hora que sense braços ni cames ni altres apèndixs de més difícil nominació s’interroga sobre quin misteri insondable li barra el pas de la creació definitiva.
I és que l’escriptor de diumenges a la tarda no ha sabut entendre que el seu terreny d’excel·lència no era cap més que el silenci.
Lloats sien els déus!
1 comentari:
Sempre li quedarà... què??
Aquest escripto és massa radical.
Publica un comentari a l'entrada