Cabòries

Ara que he descobert d’on vinc, ja em puc preguntar on vaig. Qui sóc no m’inquieta, ni ara ni abans. Amb tot, he de reconèixer que el rau-rau que neix en aquest forat que ja fa temps ocupava l’estómac em pertorba les reflexions. Si tingués esma capgiraria el rellotge i miraria de saber si són tres quarts de quinze o tres quarts de fusta i un tauló. Posats a triar, em decantaria per aquesta última hora. Mal que em pesi ara que sóc de marbre, el meu últim estatge va ser de fusta, i li reconec una calidesa que la pedra em detrau. Vès què hi hem de fer, però; l’estatuària mana i m’han plantat al bell mig d’un joc de metàfores que haurien de propiciar en el contemplador algunes reflexions sobre la fragilitat de la vida i el pas del temps. Com era allò? “Omnes vulnerant, ultima necat.” És banal, però ben cert. Tot i que fer recaure en l’últim gra de sorra la responsabilitat del traspàs sempre m’ha semblat un pèl trampós. Ara que ja tinc perspectiva per afirmar-ho, crec que puc desvelar que no morim perquè se’ns acaba el temps, sinó que se’ns acaba el temps perquè morim. I si la diferència és subtil i no va més enllà d’un mer joc de paraules, no per això deixa de semblar-me de justícia restablir els termes exactes de l’equació.

I dit això i vist que cap ànima caritativa m’ofereix un àpat funerari per minso que sigui i que hauré de seguir comportant aquest buit incòmode al païdor, opto per recloure’m en un discret silenci.

El posat hi acompanya. I si ningú no posa en evidència les meves cabòries tan poc elevades, podré seguir fent veure que us interrogo sobre algunes profundes inquietuds sobre el vostre esdevenir en aquest món.

Que no passa de ser un món de mones. O és que us havíeu afigurat alguna possibilitat més confortable?