dimarts, 26 de juliol de 2011

Intuïció d'agost


Pensava avui en els corbs -aus enigmàtiques i intel·ligents on n'hi hagi-, en els seus hàbits alimentaris, la seva fidelitat obstinada en la mort, la capacitat que tenen d'estrafer sons diversos i sorprenents i, és evident, en l'elegància del plomatge, que els allunya del culte absurd a la variació que enlluerna miríades de babaus.

Són aus distingides i circunspectes. Una meravella, vaja.

Perdut com estava en aquestes cabòries m'he sentit de sobte reclamat per un cert projecte de griu que, en algun moment del passat difús que m'acompanya, vaig perfilar en un paisatge de tardor.

La gelosia és extremadament perversa, especialment si neix d'un pensament esbiaixat.

Caut com sóc, he reclamat el meu griu a aquesta finestra, per fer-li honor i mirar de posar una mica d'equilibri en hipotètiques futures batalles que serien, sens dubte, sagnants i sense raó.

Com totes les batalles, és cert.

I per arrodonir-ho i donar-hi un toc d'elevació espiritual, he remenat els fulls d'un altre Griu (el de Vinyoli) que m'ha obsequiat a tot atzar aquestes màgiques paraules:

L'ESPERA

M'entelo com un vidre pel baf de l'atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m'ho permeten
les veus del bar.
Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
Tot d'una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t'acostis,
fins a salvar-me.
Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
l'espera.

Joan Vinyoli, El griu, Col·lecció Cristalls, n. 17, Edicions la Magrana, Barcelona 1978, pàg.37

Sí, no és cap cosa extraordinària. Una simple prefiguració d'agost.

1 comentari:

Clidice ha dit...

Negre com ala de corb, sempre m'ha agradat aquesta frase. Bon agost mestre, amb grifons o sense.