Jonàs

Cansat com estava del paper assignat ha decidit embullar la troca i s'ha plantat el peix al cap. Li pesa, és cert. I sordeja, és clar. Però pel que s'ha de sentir, pensa, m'estimo més portar la balena travessera que anar fent tombs entre sucs gàstrics.

Nosaltres direm: "Tot és qüestió de gustos", i ens quedarem tan amples. Nínive no ens inquieta -la seva existència és cada vegada més prima i els pecadors campen a cor què vols, com ha de ser i és de justícia- i de Jahvé en tenim vagues referències potser tan incomprensibles com en els orígens.

Jonàs s'hi repensa: "Peix, dic? Si era una balena vaig errat. Però aquest no canta. Sigui doncs peix i no ens atabalem. Si em vénen ois, perbocaré i ja veurem com se'n surt".

Tant de tràfec fatiga Jonàs. El Sol es lleva, el Sol es pon. Res no porta enlloc.

Ha triat cala segura i s'ajeu. Mira fixament el cel i li pesa el silenci de la nit. Comptar els estels no el distreu ni li fa venir la son. Podria deixar-se aclaparar per la immensitat i sentir-se ínfim, però està tip del seu paper, de tots els papers, de l'absurd.

Tanca els ulls i escolta la festa que fan a la ciutat. D'alguna manera saben que se salvaran i ho celebren a l'avançada.

Però no és sinó un treva.

Passaran els dies i les nits. Els llibres s'oblidaran. Jonàs despertarà i Jahvé arraconarà perdons ben inútils.

D'alguna manera o altra tot ha de retornar al sentit original. Al capdavall el Caos no és més que un peix que es mossega la cua.