Vaguetats

Com que tenia feina pendent i a més d'una certa urgència he pres la decisió més sàvia: no fer-la. Bé cal que de tant en tant em desmenteixi a mi mateix i m'ignori, i em concedeixi una petita llibertat condicional.

Per aprofitar el temps guanyat he fullejat un llibre fins que he ensopegat amb aquestes paraules. Diuen així:

Incitació a la posteritat

Si mai no pots escriure ni estimar,
no perdis el temps buscant llocs per morir:
basta la cambra d'un hotel barat.
Ordena que no et passin cap avís
i paga dues nits per endavant.
Barrejats amb alcohol, t'has de servir
tres grams de Vesperax o Tofranil
i, en cas de cianur, un quart de gram.
Seràs un mort de luxe, perquè el crim
dóna el rang de poeta maleït.
Deixa escrita una nota desolada.
Millor encara, un poema inacabat.
A l'escenari buit, el raig d'un focus
caurà per tu. És la posteritat.

Són de Joan Margarit. Les he llegides de mig gairell i de seguida m'han captivat. A mi, és que el sarcasme em sembla una eina potent per tocar de peus a terra. A més es parla de morts i d'aquestes coses que es veu que em van. Malgrat això no sóc especialment morbós. Bé, no ho sé, però sense matisar massa diria que m'ha fet exclamar (en silenci i cap a dins, ben entès): "Que malparit". I bé, això me'l fa simpàtic. Perquè en qüestió de simpaties i antipaties, barra lliure, no?

I si no, podem fer com el savi antic. Que què feia? "Es gratava la panxa i es mirava el melic". (A. Camilleri, El primer cas de Montalbano, El Balancí 544, Barcelona 2006, p. 256)