dimecres, 19 de juliol de 2006

Estirabot


L'estiu, com és de tota evidència, es presta a reflexions profundes . Jo, que sóc d'una altra pasta, em dedico a la divagació idiota. No sé, és com si la trobés més fresqueta, ja em perdonareu.

La que m'ha ocupat els últims trenta segons (i val a dir que és de les llargues) és saber-me explicar per què de les cases de barrets no en diem cases de barretines, atès el caràcter nostrat de l'adminicle cofador.

I és aleshores quan m'he imaginat una reguitzell de barretines polidament penjades al rebedor de la casa en qüestió, esperant amb paciència que els seus propietaris les recuperessin després d'haver alleujat les seves urgències de baixos, per dir-ho fi però que s'entengui.

I és clar, de seguida he percebut el poc crèdit que donaria a l'empresa venèria la inevitable flaccidesa de l'enfilall de barretines.

Relament, el barret dóna més de sí.

Bé, això o que es donés el cas que els pagesos i menestrals que no estaven en condicions d'exigir el dèbit matrimonial, se les componguessin imitant l'august exemple d'Immanuel Kant (amb mirall o sense) però amb tota seguretat amb la mateixa tenacitat que diuen males llengües que el filòsof acreditava.

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

La tenacitat d'en Kant tenia molt d'imperativa, d'obligació i de moral. La culpa d'aquest sistema seu deixat en herència és d'aquests intensos i reiterants soliloquis. Vaja, que li va trobar el gust!