dissabte, 18 de novembre de 2006

El Sarsa

Cadascú té els records que té. Jo, que es veu que tendeixo a la superficialitat, no parlaré d'altres imatges que de les que conservo.

Una: l'admiració que em despertava veure com la seva córpora més que considerable, fent alguna giragonsa un pèl estrafolària, emergia del 600 amb què l'acompanyaven fins a la porta de l'escola.

Dues: l'habilitat amb què conservava la cendra penjada de la cigarreta ( Kool, un exòtic tabac americà mentolat) i l'anava a llençar a la paperera, a l'angle dret de l'aula. Només fumava, cert, quan fèiem examen i ell s'asseia a l'última taula, al fons de la classe, des d'on nosaltres crèiem que ens vigilava atentament.

Tres: la sorpresa que ens va causar saber que era anòsmic -així ens ho va dir, si més no- en gloriosa contradicció amb la més que notable mesura del seu nas.

Quatre: els reny descomunal que ens va clavar quan, astorat, va comprovar que cap de la vintena de galifardeus/ees sabia dir-li qui collons era Ghandi. Vergonya i oprobi.

Cinc: les moltes hores que ens va acompanyar en un passeig pels camins esbarjosos de la literatura francesa.

I així és. I com que així és, així ho he escrit. Perquè consti.

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

jo tenia un profe de dibuix tècnic que ra un original. Era artista i profe i havia estat degradat per ser contrari al règim de Franco. Tenia un humor molt subtil, i de fet és del pocs profes dels quals mantinc un record entranyable. Reconec que vaig aprendre molt amb ell, i fins avui en dia no he olbidat l'après.

Hi ha moltes anècdotes seves, però una en especial em fa somriure. Era un empedernit fumador de pipa, i sempre anava amunt i avall amb ella. Tenia el costum de posar-se-la a la butxaca si havia d'explicar alguna cosa a algun alumne en particular, la qual cosa "feia" perillar la vida de tota la classe i la seva mateixa, ja que un dia se la va posar amb massa fortor de foc i el que va passat t'ho pots imaginar... Tanmateix fou molt divertit.