dimarts, 14 de novembre de 2006

Otti tu!

No quadra, oi? Claru, com ha de ser.

De tota manera, no us enganyeu, m'estic mossegant la llengua per no escriure el que estic pensant i (evidentment) I'm smiling under the nose.

L'únic que m'amoïna és que si la mossegada és prou intensa a veure si encara m'enverinaré.

Espero que no. A la parada de Fontana hi ha un virtuós de l'acordió que els últims dies s'ha decantat per introduir una dimensió jazzística a les seves interpretacions i em doldria perdre'm la de demà. Avui mateix, mentre ascendia per les escales mecàniques amb les cabòries fixades en els glutis pantagruèlics i patricis del pàjaru que em precedia, pensava en el que el dia deixava enrera: una mica de tristesa i una mica d'alegria, una mica de gris i unes pinzellades de blau, un poc de res i un xic de tot.

Més o menys com cada dia. Que és l'únic que ens és llegut demanar per anar caminant.

I, sí, el passeig val la pena. Us en dono fe.