Equilibris

en honor i recordança de Maât

i amb un lleuger toc d'exotisme

per allò que ni ho són tots els que hi són

ni hi són tots els que ho són

Magí Sandiumenge

En una carta a Ferran Cuito, datada l'1 de març de 1942, Lluís Nicolau d'Olwer transcriu aquest poema de Magí Sandiumenge (la traducció macarrònica l'he afegida de collita pròpia). Si sou de mena desconfiada, ho podeu comprovar a la página 48 del Epistolari de l'exili francès que va publicar Curial el febrer de 2003.

Posats a la feina, també podreu llegir en nota a peu de pàgina: "Magí Sandiumenge, del grup de Josep Carner, relacionat amb la revista Catalunya (1903-1905). Vivia exiliat als EEUU. Traduí i publicà vers 1906 quinze cançons de Maeterlink".

Jo no tenia la més remota idea de l'existència del tal Magí. Però el lleure, pare de tots els vicis i d'alguna troballa, m'ha portat avui a furgar pels intersticis de les meves lleixes i m'he topat amb un llibret, el son del qual ningú no havia destorbat en molts anys.

El contingut, si he de ser sincer (objectiu que no ocupa un lloc especialment destacat en les meves prioritats, sigui dit de passada), no m'interessa ni poc ni molt. Però si que m'ha fet il·lusió trobar-me amb l'endreça:

Les petges dels difunts em fan una mena de pessigolles que no em sé acabar.

Però el que està fora de tot dubte és que, autories i autògrafs a banda, la portada de l'opuscle és d'una delicadesa extrema i d'un argument que fa les delícies de la meva sensibilitat personal i intransferible.

I per això mateix em complac de donar-li un lloc de preferència en aquest de racó de món que habito sense més companyia que la que molt amablement em vulgueu oferir.

Vagues vagues

Aquest matí m'he concedit una petita treva entre feina i feina i m'he capbussat un cop més en l'actualitat del vuitcents (atès que la del tercer mil·leni, si he de ser sincer, no m'acaba de molar ni d'enrotllar).

Diu l'amic Amades (pàgina 894 del volum I d'Històries i llegendes de Barcelona) que " quan s'establí la supressió dels cementiris parroquials sorgí la dificultat que els fossers de cada barri perdien la feina. Per conjurar el conflicte s'establí el costum de fer pagar les cadires a les esglésies. Aquesta innovació va ésser mal vista per una part de la població, que deia que no era lògic que els parroquians haguessin de mantenir els fossers que podien cercar altra manera de viure. Molta gent, però, deia que li valia més pagar un xavo per poder seure que no pas restar sense enterrament".

Amb un ull posat en aquest antecedent, m'he quedat pensant si els soferts viatgers de rodalies estarien disposats a pagar un plus per seient, si amb això podien estalviar-se la vaga que aquesta setmana han fet el maquinistes per tenir unes places d'aparcament. Ben gestionats, els dinerons de les cadires llogades, qui sap si bastarien per posar a disposició dels soferts conductors una flota de limusines que fins els estalviaria la necessitat de disposar d'aparcaments.

Això de les rodalies em sembla un fet de gran diversió i felicitat. Corre aquests dies per les televisions un anunci que proclama que el traspàs de tan útil servei només té parangó en la cosa de la policia. És la filosofia del "i jo igual o més que tu". I per reblar el clau de la medalla, s'innova el sofert usuari de la gran aportació: un servei d'atenció al client que té, oh meravella, telèfon i tot.

M'agrada viure en aquest país. El paradís de la genuflexió i el panxacontentisme. Què faria jo mateix de mi mateix en un món on la normalitat fos paradigma?

Neulir-me, segur.

Ai, la mama...

Se celebra avui un bonic dia, un d'aquells que fa estremir de goig els propietaris dels grans magatzems i els accionistes del molt honorable gremi de la cosmètica.

Imagino que hi ha també un amplíssim ventall de progenitores que esperen amb alegria que els plançons que tendrament han alletat els posin entre mans algun testimoni material de reconeixement.

No dubto tampoc que hi ha un sector de digníssimes mares que veuen en l'exaltació de la maternitat que proposa la diada, no tant un testimoni d'afectes filials sinó l'entronització del paper reproductiu que la societat patriarcal ha penjat com una llufa de plom a l'esquena del cinquanta i escaig per cent de la humanitat.

I és que som diversos, i per això mateix interessants.

Perquè veieu que la meva intenció s'aboca sempre a acontentar tots i totes, humans i humanes, éssers vivents de tota orientació moral, sexual, intel·lectual i emocional, us he buscat aquesta bonica il·lustració.

L'he trobada a la pàgina 290 del volum II d' Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.

El peu de la il·lustració diu així: "Home cuinant a la porta de casa seva amb un fogó de terrissa, anomenat de copa, segons la capçalera d'un ventall vuitcentista sobre els solters (BC)".

Doncs res més i molt bon dia.

Relativitats

"Portem les orelles foradades; els grecs tenien això com una marca de servitud. Ens amaguem per gaudir de les nostres dones, els indis ho fan en públic. Els escites immolaven els estrangers en els seus temples, en altres llocs els temples són llocs de franquícia.

Inde furor vulgi, quod numina vicinorum

Odit quisque locus, cum solos credat habendos

Esse Deos quos ipse colit.*

(*"I aquest gran furor d'un poble contra l'altre ve de l'odi que cadascun té a les divinitats dels seus veïns, perquè creu que només els que ell adora han d'ésser tinguts per déus", Juvenal, Sàtires)

Robo aquestes línies a Michel de Montaigne. I, descarat com sóc, he optat per perpetrar el llatrocini al Capítol XII dels seus Assaigs. Simplement perquè aquest capítol no és altre que L'apologia de Ramon Sibiuda, i no per altra cosa que la seva catalanitat i el fet que fos autor de Scientia libri creatorum seu nature seu liber de homine.

La qual cosa no tindria més importància si no fos perquè Sibiuda va professar les arts i la teologia a l'estudi general de Tolosa, i va ser -ja fa molts anys, tot s'ha de dir- que és on vaig aprendre el significat de l'amor de lluny (Sota l'ombra esponerosa/ de Sant Serní de Tolosa) quan encara no coneixia Jaufré Rudel, ni falta que em feia.

El temps és obstinadament circular. Això considera el llucet a la paella mentre la pell es daura i sap que ve al nostre plat per fer-nos reflexionar sobre l'etern retorn.

Si no ens han de mullar mai les mateixes aigües, per què ens entestem a macerar-nos?

Però no és menys cert que aranyes feineres filen subtils mortalles de mots.

Potser perquè la lluna ha fet el ple i abril se'ns mor.

Tarda de lectura

Llegir cap per avall m'ho complica una mica, però m'obre noves perspectives literàries.

Dibuix

He rebut una col·lecció d'imatges sota el títol genèric de "Dibuixos que fan pensar". N'hi ha que tenen una certa gràcia i posem que aquest n'és un.

Després de l'exabrupte d'ahir (arribava molt cansat després de remenar llibres entre colzes i alguna empenta) he pensat que no estaria de més posar una nota alegre en aquesta col·lecció de disbarats que vaig acumulant.

No sé qui n'és l'autor. Si ho sabés, potser ho diria. O potser no, que tampoc no cal.

En tot cas puntualitzaré que ni el primer guillotinat (Pelletier, 27 de maig de 1792) ni l'últim (Hamida Djaudoubi, 10 de setembre de 1977) van poder gaudir dels indubtables avantatges que proposa el dibuixant, el qual no hem de dubtar que no ha fet sinó aprofundir en la intenció humanitària de l'invent.

Mata-la!

Els sentia, cridaven, l'atiaven: "Mata-la, mata-la!"

Sant Jordi, però, s'havia fet gran, i els anys et regalen el do preuat del tantsemenfotisme.

I no la va matar.

Encara més, obviant qualsevol prevenció genètica van optar per l'única resposta legítima: transgredir i provocar.

I malgrat una natural repugnància -sia dit en honor de la veritat, més per part de l'artròpode que per part del militar- es van aplicar a la metòdica gimnàstica reproductiva fins que van aconseguir engendrar l'únic especimen capaç de fer front al canvi climàtic.

I és que en matèria de prevenció, no hi ha com recórrer al santoral.

(Sia dit en honor de tots els qui auguren el cataclisme final i no poden deixar de contemplar-se el melic: transversals, multiculti, pluridisciplinars i políticament correctes.)

Que pel que fa a mi, els poden bullir en salfumant i servir-los deconstruïts.

Feliç Sant Jordi i fins l'any vinent.

Presciència

Probablement el retratista no n'era conscient. Ni elles tampoc, esclar.

Han hagut de passar els anys perquè algun desvagat d'aquest estrambòtic racó de món pogués descobrir que en aquesta bonica composició s'hi amaga una metàfora política.

A l'esquerra: nostra trista i dissortada Catalunya, ben fermada per fèrries cadenes i amb posat compungit.

A la dreta: un membre del Tribunal Constitucional (la presidenta ???? -no l'hauríem imaginat mai tan descarada!) fent-li pam-pam al culet.

I amb què?

Evident: no pas amb unes vulgars deixuplines, no, sinó amb un exemplar -segons els gustos- de la Constitució o de l'Estatut.

En aquest punt, ho sento, però em veig incapaç d'avançar cap hipòtesi.

I és que en matèria d'anticipació, no hi ha res com la imaginació.

Escatologia filosòfica

Llegit a una paret de la Sagrera:

Quieres ser mierda

y no llegas a pedo.

Chapeau! No es pot dir més en menys paraules.

Si encara resultarà que el poble és savi!

De renecs i altres fineses

L'any 1991, Parsifal Edicions va publicar un volumet titulat Argot barceloní. Atès que a la portada hi apareix un genèric "Guies Parsifal de Barcelona", goso suposar que aquest no deuria ser l'únic atemptat que van tenir la gosadia de perpetrar.

Així que comencem a llegir, el suggeridor títol de Per si de cas... (a tall de pròleg) ens posa en alerta:

"Potser amb la finalitat de contribuir a la reivindicació del barceloní, dialecte no admès per les doctes institucions de la nostra normalització, que l'han rebaixat a la categoria de simple registre, tot oblidant que és l'idioma parlat pel més del 28% de la ciutadania catalana, els autors, cap dels quals, val a dir, és filòleg, han gosat treure aquest vocabulari del que es parla pels carrers de la capital de Catalunya." (p. 5)

Deixant de banda que el mínim que se'ls podria demanar era que tinguessin clara quina intenció els guiava (el "potser" ja convida a deixar la lectura) i que tenen un curiós concepte del servei que els hauria pogut fer la sintaxi (a veure qui és l'espavilat que em troba l'antecedent del relatiu de l'última clàusula), se'ls ha de reconèixer modèstia i sinceritat: ni l'Antoniu (sic) Sánchez, ni en Rafel Taixés, ni en Rafael Tasis són filòlegs. Podem estar tranquils.

Els barruts tenen l'avantatge que les deixen anar com les ases els pets. Una mica més avall llegim:

"No és pas una obra definitiva; hi ha, quin dubte cap (sic) nombroses llacunes pel fet que els autors, (sic) no han fet un treball de camp exhaustiu ni s'han trepitjat tots els barris de la gran urbs (sic, sic, sic)." (p. 6)

I, com que no volen deixar res per verd, conclouen:

"Finalment, i sense voler entrar en disputa sobre el català anomenat light i el més pur o genuí, ens decantem per la llengua que té en la seva forma d'expressió oral la principal via de difusió. Així, per posar un exemple, volem aclarir que entre vaixell i barco, triarem el segon, com preferim vivenda a habitatge i sello a segell; de forma similar entre papa i papà escollirem el que no es confon amb el cap de l'Església Catòlica. D'altra banda, entre sostre i tetxo, entre mantega i mantequilla o entre escombreries (sic) o bassura triarem la solució menys adulterada". (p. 7)

I tan amples, els xavals...

Eps, però n'hi ha una de millor. Si el lector té paciència i arriba a l'última pàgina es troba amb aquesta delícia:

"Avís als col·legues

"En aquesta edició hi hem detactat (sic) un bon nombre d'errors tipogràfics que les presses per sortir a temps ens han impedit de corregir. Quan treguen (sic) la pròxima farem una revisió exhaustiva, paraula. " (p. 112)

Ja sé que hi ha més belles maneres de perdre el temps, però si l'Antoniu, en Rafel i en Rafael van trobar la seva, jo me n'aprofito per donar-me peu a mi mateix i fer la meva aportació al cabal de renecs que il·lustren la molt noble llengua catalana: "Mecàgon els collons de l'Anticristo!"

No sé si el dicteri pot aspirar a ser barceloní (jo sóc de Gràcia i no me'n considero, Déu me'n guard!), però deixant de banda si sóc filòleg o no (cosa que no té la menor importància) volia fer aquesta modesta contribució al patrimoni de les vostre hipotètiques flastomies en un dia tan amè com el d'avui en què el molt distingit Tribunal Prostitucional ha decidit no decidir.

Doncs això.

14 d'abril

Els aniversaris m'entendreixen. No hi ha res a fer: sóc un sentimental.

De saraus i patacades

Josep Robreño -si m'he de creure Xavier Fàbregas, i res no em convida a dubtar-ne- "mor de set el 1838 a bord de la goleta La Afortunada, que embarrancà en sortir de Cartagena de Indias, entre els illots de San Andrés i Providencia". (Història del teatre català, Editorial Millà, Barcelona 1978, p. 95).

El fet no tindria més transcendència si no fos perquè en Robreño havia embarcat el 1836 cap a Amèrica amb la companyia de Rosa Peluffo, i Pelufo (ja m'excusareu la efa perduda amb els anys) és com es diu la qui era mestressa de la gata Odette. D'ella l'hem heretada, i així m'ho faig venir bé per aportar alguna clarícia a l'origen atrabiliari del nostre darrer fitxatge. Amén.

Amb tot, no és això el que m'ha induït a portar fins aquí l'amic Josep sinó la fina observació que fa sobre el caràcter dels catalans en un moment del seu molt acreditat sainet El sarau de la Patacada. Hi diu Don Luis (p. 39):

Es caràcter catalán:

gente alegre y divertida,

laboriosa, pero siempre

de pendencias enemiga.

I mira tu, això m'agrada. Que ens retratin tal com som i fora noses.

Perquè podria ser que (segons i com i si s'escau i no passa res i tot va a l'hora i res no es torça i els ve de gust i en tenen ganes) d'aquí a no res tindrem sentència del molt acreditat Tribunal Prostitucional i aleshores podrem justificar un cop més l'encert de Robreño.

A mi, la veritat, el que m'entusiasma més de tot el que ha de venir és poder admirar com tots i cada un dels nostres polítics -un per un, en fila índia o fent rotllana- faran mans i mànigues per lladrar tan fort com puguin però mirant de no mossegar ningú.

I és que no hi ha més: som gent alegre, divertida i laboriosa però amb un fastuós cagalló al cul!

Mira que bé!

Hermano José de Colonia, Santo

Presbítero Premostratense, Abril 7

Hermano José de Colonia, Santo Presbítero Martirologio Romano: En el monasterio de los Premostratenses de Steinfeld, en Alemania, san Hermano José, presbítero, que brilló por su delicado amor hacia la Virgen María y celebró con himnos y cánticos su devoción hacia el divino Corazón de Jesús (1241/1252).Nacido en Colonia en el año 1151, es llamado Hermano José por su ferviente devoción al Santo Patriarca. Muy joven todavía, se hace religioso premostratense en Steinfeld. Antes de ser sacerdote y durante los estudios, su ocupación predilecta es la de sacristán; para permanecer ante Cristo Eucaristía, lo más posible, día y noche. Ya sacerdote, le encargaron dirigir varios conventos de monjas contemplativas y compuso para ellas varios tratados de piedad. En cuanto a sus propias experiencias espirituales, escribió, como tantos otros místicos, un comentario del Cantar de los Cantares. Sufría continuos dolores de cabeza que se redoblaban con violencia durante las solemnidades litúrgicas. Esto lo llevaba a decir "conozco a uno que no está de fiesta los días de fiesta". A pesar de esta enfermedad y de muchas otras, vivió hasta la edad de noventa años. Siempre tuvo una devoción muy especial a la Santísima Virgen y su vida estuvo llena de visiones y éxtasis. De él se dijo: «Piensa tanto en Dios que el mundo le es indiferente; pero su corazón es como un Hospital General, abierto a todos ». Fue canonizado por S.S. Pío XII el año 1958. http://es.catholic.net/santoral/

Per fi!

Gràcies sien donades

a l'obstinat calendari

que em retorna

sa i estalvi

al meu deler diari.

Odette

Donarem la benvinguda al nou fitxatge. Ha arribat a casa nostra després d'un periple una mica complicat que us estalviaré, tampoc no cal abusar de la paciència dels qui fan visita.

Comença el període d'aclimatació, que sembla que serà un pelet complicat. Els estadants de plantilla se la miren amb una certa prevenció, però apunten maneres hospitalàries. Al capdavall, la superen en nombre i calculen (cinc contra un) que tenen la partida guanyada.

Ella, en canvi, no les té totes. I és normal: fer-se un forat en un territori ja controlat la posa en la tesitura d'aconseguir la seva part del pastís i això s' ha de fer pas a pas.

Nosaltres -que també hi ha humans a ca meu- ens ho mirem amb calma: els esbufecs i els marrameus ens distrauran uns dies i gestionarem amb paciència les inevitables confrontacions.

Ens guardem com a últim atot encarar-los tots al futur que ens espera. Una mica de meditació funerària també aplaca inútils desmesures en els felins:

Cum grano salis

M'assabento pel setmanari Presència (que de no fa massa acompanya el diari Avui els diumenges) que a l'estat de Nova York preparen una normativa per prohibir l'ús de la sal a la cuina dels restaurants.

Hossanna! No tinc cap dubte que tan lloable iniciativa, si -com espero- es concreta, acabarà per escampar-se i arribarà a casa nostra. Són bones notícies, sens dubte.

I ho dic perquè temps a venir això obre unes amenes perspectives de negoci clandestí: una casa de menjars on, previ xiuxiueig d'un mot clau a través d'una portella a mig obrir, un paio cepat i qui sap si amb una cicatriu que li travessi la cara, ens permetrà accedir a un menjador on podrem endrapar sense seny ni mesura menges profusament assaonades, riques en greixos saturats i regades amb vins (d'agricultura no ecològica, of course) un pèl aspres i tot. Ja portats pel deliri esquivarem la fruita per arrodonir-ho amb un desdir de pastisseria, múltiples cafès i algun alcohol d'alta graduació. Ah, i no cal dir-ho, llagrimejant en la tèrbola atmosfera impregnada pel fum de múltiples havans.

Us penseu que faig broma?

Santa Innocència!

Risus Paschalis

Si fos una persona endreçada, sabria els llibres que tinc i on els tinc. Si al damunt fos una persona llegida, els llibres que tinc me'ls hauria llegit. Però com que no sóc ni endreçat ni llegit, resulta que de tant en tant descobreixo, amagat en algun prestatge i ple de pols, algun volum que a mi mateix em sorprèn.

Això sol passar quan tinc una estona de lleure i no sé massa què fer. Aleshores faig un tour visual pel lloms dels volums que he anat acumulant i sempre acabo per descobrir alguna obra que em fa pensar per quina estranya raó me la deuria firar o a qui se li acudiria pensar que aquella col·lecció de fulls era justament la que m'ompliria de goig i alegria quan desemboliqués el paquetet. Misteris de la vida.

L'última excursió que m'he permès, m'ha plantat ran de nas El risus paschalis i el fonament teològic del plaer sexual, d'una tal Maria Caterina Jacobelli. Verge Santa dels Desemparats...

En descàrrec meu diré que no tinc ni la més remota idea de com ha arribat a ca meu. L'únic que puc certificar és que ho deuria fer després del 1991, que és l'any que l'editorial Planeta va tenir l'encert de publicar-lo, traduït per Xavier Vilaró.

Si admeto la hipòtesi que vaig ser jo qui es va gratar la butxaca per adquirir-lo, he d'arribar a la conclusió que ho deuria fer per un de tres motius:

a) perquè pertany a una col·lecció anomenada Ramon Llull i quan sento o llegeixo aquest nom perdo l'oremus

b) perquè la portada està il·lustrada amb una miniatura de Jean Fouquet, i mira, fa bonic

c) perquè a la solapa hi surt la Jacobelli retratada i és una senyora que fa goig i té la mirada trista

En cap cas em sembla possible acceptar que hagués tingut en cap moment la intenció de llegir-me'l. Però tampoc no hi posaria la mà al foc, evidentment.

Si admeto la hipòtesi que algú va creure que contribuiria a la meva felicitat personal o a l'ampliació de la meva minsa cultura fent-me'n obsequi, se'm plantegen dues inquietuds:

a) He de revisar la imatge que transmeto del que em pot arribar a interessar

b) He de buscar-me coneguts més perspicaços

Sigui com sigui, ja no hi puc fer res: l'atzar ha fet que ens trobéssim (el risus i jo) en temps pasqual i ara em sento en l'obligació de llegir-me'l.

Ho faré per sobre i en diagonal, evidentment. D'aquesta manera podré dir que em sona i, amb totes les galtes del món, enganyar algun incaut o incauta fent-me passar per un individu saberut.

Encara aprofitarem les vacances, ves per on.

I beg your pardon

Juro per tots els déus que no ho voldria, però aquest absurd calendari m'obliga a sotmetre'm a un dies de vacances.

No sortiré de casa, ho prometo. No vull que la meva presència al carrer, testimoni fefaent de la meva escassa contracció al deure laboral, ofengui cap dels meus veïns. No vull posar-los en la penosa tesitura d'haver de comprovar, un cop més, que han de comportar consemblants que han triat professió només per la bicoca de dilatats períodes de lleure.

I si, empès per fats perseguidors, no tinc altre remei que encarar l'obstinada lletania que em recorda la sort que tinc, acotaré el cap i ho admetré.

Resignat, avergonyit, vençut.

Monument a l'estupidesa

La publicitat ens depara moments inefables.

L'anunci que fa aquesta mena de beguda que representa que deu tenir gust d'alguna cosa, reuneix tots els vicis que em fan desconfiar de la capacitat de l'espècie humana per superar la idiòcia congènita que adorna alguns dels seus especímens: elevar la grolleria més descavalcada a la categoria de naturalitat em porta a reafirmar-me en les molt acreditades virtuts de l'artifici, dit altrament civilització.

Aquí teniu l'engendre:

Catxis...

M'anuncia el calendari

que ha arribat la primavera.

"Això no hi ha déu que ho pari",

diu la sang. I va i s'altera.

Atès tan infaust edicte

i per evitar el desori

(no fos cas que algú no en mori)

el qui escriu torna a la cripta.

Paraules

M'agraden els diccionaris. Potser perquè algun dia em va arribar que algú (no sé si Cortázar, vés a saber) en deia cementiris de paraules.

Un dels plaers que de tant en tant em permeto -només de tant en tant perquè ja se sap que dels plaers val més no abusar-ne- és el de fullejar algun diccionari. Quan ho faig no deixo de constatar que en passo els fulls amb un gest i una cura especials. Jo crec que si us hi fixeu una mica concloureu amb mi que no es passa igual els fulls d'un diccionari, que d'una novel·la, que d'un assaig o d'un llibre de poemes.

Els diccionaris mereixen un tracte més delicat, una mica més respectuós. Al capdavall, gent molt saberuda hi ha emmagatzemat, polidament classificats, els símbols que pretenen fer-nos aquest món tan estrany una mica intel·ligible. Que no és poc.

A banda del contingut, el continent té la seva importància. Ja em direu si és el mateix fullejar la vella Enciclopèdia Catalana, tan suau ella, com l'aspror acollidora del Diccionari Català-Valencià-Balear. Com tampoc no és el mateix perdre's en la textura del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (en aquest terreny tant li fa que sigui la primera com la segona edició), com anar a fer visita al molt respectable Fabra o, ja per als més sibarites, embastar col·loqui amb el Coromines.

Avui, però, el cos em demanava unes gotes d'exotisme i me n'he anat a buscar el Diccionario gitano de María José Llorens. Fa molts anys em vaig ajudar dels treballs de Joan Givanel i Max-Leopold Wagner per escatir algunes peculiaritats de l'argot barceloní. Eren els temps que em barallava amb Espriu i em calia esbrinar la cinquantena de paraules en caló que puntegen els seus escrits. Ara, però, ja no tinc tanta pretensió, i em limito a percaçar alguna novetat que em sorprengui.

La que trio avui és "bitigiaró" (banderillero) i "bitijí" (banderilla, lazo, trampa). En uns dies com aquests que la Molt Deshonesta Presidenta de la Comunidaz dels Madrils ha elevat les corrides a la categoria de no-em-toquis-les-essències-que-em-surt-la-mala-hòstia, ja em va bé de renovar el meu lèxic taurí per poder encarar el futur amb una mica de salero.

I és quan m'hi poso, m'hi poso.

Rilke-Vinyoli (fragment)

Per a C.H.

Ara, ja, des del record.

Senyor, dóna a cad'u la seva pròpia mort,

el morir que prové d'aquella vida

on ell tingué sentit, amor, fretura.

Car no som més que l'escorça i la fulla.

La gran mort que en ell porta cadascú

és aquell fruit entorn del qual tot gira.

Retorn

I

Tries els records

com el cirurgià expert

que, vessant de sang,

separa vasos i vísceres.

I tu, xop d'enyor,

arringleres silencis.

II

Flairem vells perfums

i enterbolim els ulls foscos de nit.

De bat a bat neguem tota esperança.

Florim!

III

Potser diria el vent,

o els arbres i les cases.

Em deturaria al carrer

i a les places

i sabria el so de l'aire

i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent

i em respondria l'alba.

Ella

En tout climat, sous tout soleil, la Mort t'admire

En tes contorsions, risible Humanité,

Et souvent, comme toi, se parfumant de myrthe,

Mêle son ironie a ton insanité.

Els romàntics escrivien fent puntetes, per semblar més alts. No consta als llibres, que no estan per aquestes banalitats, però em temo que deuria ser així.

Baudelaire, havent posat el punt i final a la seva Danse macabre, es deuria treure els coturns i potser se'n deuria anar a degustar alguna menja substanciosa. O no, que amb els genis mai no se sap.

La seva mort, però, no és la meva. Jo la sento més arran de terra, com qui no vol la cosa, d'estar per casa. Com una amable companyia que ens vindrà a fer visita algun dia i amb qui no cal gastar gaires compliments. Potser per això, si em donessin a triar, em quedaria amb Estellés:

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l'esperaré al replà de l'escala;

entre els parents que han arribat de l'horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu des de la porta, anant-me'n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m'ajudarà, agafant-me d'un braç,

la meua mort, en baixar per l'escala.

S'excusarà per si ha trigat massa;

però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Sé que la mort és una presència recurrent en el que escric. Una amiga molt estimada i a qui respecto profundament m'ho va diagnosticar: en parles i te'n rius perquè et fa pànic.

Potser és així. Però aquests dies era inevitable anar-hi a parar. La Dama ocupa les esbalandrades dissertacions que faig davant dels ulls somnolents d'uns alumnes que interiorment naveguen per mars (espero) de més alta consistència, i un company hi lliura una batalla que sembla que no té massa possibilitats de guanyar.

Per a ell, i també per a mi (que no tinc massa pressa per trobar-me-la) aquestes paraules.

Escrites el vint-i-sis de febrer de l'any dos mil deu a tres quarts de nou del vespre.

Petit conte idiota (17)

La dependenta ha tingut, aquesta nit, un somni eròtic. Li n’ha quedat un lleu tremolor de cames i la consciència clara que, si pogués, repetiria. És més: desitjaria posar una mica de carn a la festa, car la subtil matèria dels somnis l’ha deixada un si és no és amb la mel als llavis.

La dependenta, però, ignora que ha convocat perillosos fantasmes i que a hores d’ara l’espectre d’un galant forassenyat recorre passeigs i carrerons i no deixa botiga per verda. Ell també en vol més, i juga amb l’avantatge que un cop travessada la llinda d’aquest món sotmès a convencions i límits, sap que tot li està permès, fins i tot la gosadia de fer-la seva per sempre.

La campaneta de la porta ha repicat. So de festa o funeral, qui ho sabria?

Quan ha sortit de la rebotiga amb les capses a les mans i se l’ha vist dret davant d’ella, s’ha deixat endur per la lluentor dels ulls i la incitadora prometença dels llavis goluts.

Els daus estaven jugats i el misteri amanit: veïnes adelerades i policies avorrits mai no podrien escatir quin esvalotament extrem de luxúria desfermada havia capgirat maniquins i prestatgeries, ni el com ni el perquè del rictus feliç de la dependenta difunta.

això no és un gat

evidentment

però és el meu gat

un entre tants

amb l'avantatge que en temps de crisi i penúria energètica

m'obsequia

i jo li ho agraeixo

amb un considerable estalvi de llum

que consti en acta

i que sigui a l'acte

amén

Divagacions

No tinc opinió formada sobre Subirachs. El fet que grimpés a la Sagrada Família no me l'ha fet ni més proper ni més llunyà. Però no puc deixar d'agrair-li que un bon dia perfilés aquest bonic gravat que il·lustra l'edició commemorativa del Centenari del Centre Excursionista de Catalunya.

El volum en qüestió es titula D'una vella i encerclada terra i combina el text de Salvador Espriu (amb una gènesi prolixament detallada per l'autor a la presentació) amb els gravats de Subirachs.

No recordo com el llibre va arribar a les meves mans, però crec que no m'erro si escric que el vaig arreplegar algun diumenge al matí al mercat de Sant Antoni. Era el temps que em dedicava a adquirir tot el que havia publicat Espriu, autor per qui sento una decidida inclinació.

D'aquesta flaca en són testimonis transparents l'avatar que gasto (oi que també puc passar per modernet?) i les paraules que l'acompanyen, que vaig demanar prestades a la digníssima Antígona. Cal que reconegui que la princesa, enfundada en dilemes morals de molt alta volada, em va atorgar la llicència sense, però, concedir-me ni una engruna d'atenció.

No sé si som especialment justos amb els nostres autors. De fet, tampoc no gosaria afirmar que sigui justícia el que demanen, qui sap si només una mica d'amor i de respecte. En tot cas, em produeix una certa incomoditat constatar que prima que és la nostra memòria pel que fa als noms amb què ens omplíem la boca no fa pas gaire.

No he de rescabalar ningú, Déu me'n guard, però em ve de gust copiar una mica de paraula d'Espriu. Si voleu llegir-ne més, podeu anar a la pàgina 71 del volum en qüestió:

Cançó beneita de la Mort

Sense mèrit. Al meu pas,

se m'arrepleguen deixalles:

quins camins se'm barraran?

Els savis em tanquen les portes.

M'enriolo sota el nas,

tan obert que tothom entra

per la boca del forat.

Xisclen, corren, s'esderneguen,

no fugen del meu aguait.

No m'enganyaran disfresses,

cosmètics, adorns d'afait.

Volten rares dimensions

entorn del finit govern

de la corba sense límits.

No sóc un poder etern.

Disfresses

Més enllà de la que porto habitualment, mai no m'he sentit temptat per les disfresses. Fa molts anys vaig cometre l'error de creure que si m'enfundava en una sotana i sortia a la cerca d'una estona d'esbarjo, xalaria. Fos per l'afegitó eclesiàstic o per la meva escassa propensió a la cosa festiva, me'n queda un difuminat record d'avorriment reconsagrat. Amb tot, no dono l'experiència per perduda: l'empirisme ja les té aquestes coses.

Ve a ser com la meva relació amb els caragols. Em va costar superar la repugnància natural a menjar un ésser que repta, però m'hi vaig decidir, seduït per les lloances dels qui en són devots (i que crec que apliquen a la difusió del seu estrany costum una tenacitat digna de millor causa). Engolit el cinquè gastròpode, vaig saber amb absoluta certesa que no hi reincidiria.

Això no obsta perquè no trobi molt encertada la propensió dels meus congèneres a llançar-se aquests dies a expansions de gran luxe i consideració. Una de les manifestacions d'aquest costum és guarnir els plançons (no sé fins a quin punt amb la seva aquiescència) i passejar-los metamorfosats en gats, bruixes o pirates. De les conseqüències que això pot tenir en la fractura generacional, no sé si en consten estadístiques.

Com que no vull ser menys i l'única descendència de què disposo té dues dimensions i la guardo en carpetes, he dedicat una estona de lleure a acolorir-ne una per donar-li un aire festiu d'acord amb la diada. I al damunt, la trec a passejar, que tampoc no es tracta d'estalviar-li la vergonya pública.

Acomplert aquest deure, ja em quedo tranquil. Només em queda la lleu inquietud de saber si amb nocturnitat i traïdoria s'abraonarà damunt meu i em passarà comptes per la meva gosadia.

Que mai no se sap quines conseqüències nefastes poden derivar-se de fets poc meditats.

solució

punt coma coma coma punt punt punt punt coma coma punt punt coma punt punt coma punt coma coma coma punt coma coma coma punt punt

i final

exercici de puntuació

que la terra sigui rodona com una pilota o plana com una post de planxar m’és absolutament indiferent admeto això sí que si observo com un veler treu el nas per la banda dels pals abans que no em mostri el buc tindré una bella demostració de les veritats més elementals de l’esfericitat d’aquest bonic planeta que té l’honor d’aixoplugar-me en el benentès que mai tingui l’absurda pensada de plantar-me ran de mar i em dediqui a considerar amb ulls de tòtil l’horitzó però m’ho van dir de petit i sempre he estat boncreient hi ha setmanes que et vénen de cara i altres que es complauen a mostrar-te l’ignominiós darrere mig tanco una setena que s’ha complagut a enlluernar-me amb la rotunditat d’unes natges potents ostentoses gairebé ofensives bon profit ens faci els animals es llepen les ferides els humans probablement també uns i altres però es distingeixen per la metàfora la natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia i això entre pere i vicent avui per avui em quedaria amb vicent mengem solemnement cullerades de res sortosament cauen les borses i els grans estadistes esmorzen i resen i ja són legió els afamats del plutoni i retallarem nous mapes per multiplicar miracles mentre el gruix de les galtes creix i s’aferma i en donarem gràcies perquè som discretament vius i prometem no destorbar no fos cas que ara que ja ens ho han dit no volguéssim descobrir les delícies dels pastissets de llot

Llur i llurs

Atès que hem renunciat a l'ús d'aquests discrets possessius (els francesos i altres gents de malviure s'entesten a no modernitzar el llenguatge llur i en conserven la mena, ja m'explicareu la poca-solta) hi ha moments que la simple lectura d'un paràgraf em fa somriure:

"Nois i noies del meu poble, que malcobreixen llur groga nuditat sota gases de tendres colors subtils, juguen cada capvespre a la plaça. Llur veu hi ressona com en un celler, i els ocells s'hi acosten per escandallar amb llur bec els blavosos estanys de llurs ulls. L'altre dia, tot estrafent la veu amb un megàfon, vaig intentar de barrejar-me en llur joc; però, nois, noies i ocells, eren ombres entre ombres. Davant meu, entre la plaça deserta i el cel, s'elevava, tràgicament delator, un filferro en espiral."

Això publicava el 1956 J.V. Foix a Diari 1918.

Incomparablement inferior al "s'ha caigut i s'ha anat donant un portasso perquè havia nens i nenes i nois i noies que es reien", que és -i no admeto discussions- d'una expressivitat i eficàcia comunicativa guai i d'una correcció política impecable.

amb una certa simpatia i una engruna de nostàlgia

Memento

En la cosa de les pantalles, cada casa és un món. O no, que tampoc no discutirem per això.

Avui em plau de compartir amb vosaltres l'amic que em dóna el bon dia quan a hores petites connecto la màquina. El vaig triar perquè té un somriure deliciós i la positura exacta per encabir-hi el bonic rellotge que canta els quarts i les hores. A banda que això de no perdre de vista la precisa dimensió del futur que m'espera, m'ajuda a sentir-me ben instal·lat en el món a l'hora que em disposo a deixar que m'engoleixi i, endemés, afegeix un extra de dolçor al te que em desvetlla.

No sé que us retopa la vostra màquina quan us hi encareu. Fins i tot concedeixo que l'actitud més adient és no concedir-hi la més mínima importància i conformar-se amb el blau convencional o el cromlech tan socorregut. Em sembla plausible. Però deu ser que jo sóc dels qui tenen una certa tendència a marcar territori i també m'agrada que el rectangle amb qui dialogo sigui una mica casa meva.

I és que, si anem a mirar, qui no té feina (¿?) el gat pentina.

Qui no es conforma...

Desoint l'evident escepticisme de la meva assessora literària i potser per portar-li una mica la contrària (fatal, la rima!), he cedit a la temptació i m'he firat un bonic giny electrònic d'aquests que pots traginar amb un gavadal de lletra sense perjudicar la carcanada.

Admeto que els viatgers impenitents o els partidaris de l'interiorisme minimalista tipus consulta odontològica poden justificar la bondat de l'invent. A uns els permet acompanyar-se d'interlocutors muts en les expedicions llurs i als altres els estalvia el farrigo-farrago d'una colla de volums que -si han optat per un look casolà tan bèstia- tampoc no els deuen fer massa falta.

Jo, que en qüestió de viatges sóc la ruïna del negoci i en matèria de decoració tendeixo al barroquisme i a l'horror vacui, he trigat alguns dies a trobar-li justificació a la despesa sumptuària. Però me n'he sortit i n'estic més que cofoi.

És el cas que els meus àpats solen transcórrer en una soledat monàstica, encara que no en la pau dels claustres sinó en un bar de mala mort, que són els que a mi m'agraden. Hi vaig amb la mateixa disposició que els ardits cavallers medievals: cada dia m'enfronto a tota ultança a l'àvol cuiner, que malda per destrossar la mica d'estómac que em queda, i en surto vencedor. I tampoc no em derrota "La ruleta de la fortuna", malgrat l'estultícia refinada del presentador i dels diversos concursants que hi exhibeixen la seva finesa intel·lectual.

L'escut que em guarda de tot mal és el llibre amb què m'abstrec d'un entorn tan esbarjós. Fins ara, havia de fer autèntics equilibris amb el plat, la copa, els coberts, la mà o el colze per mantenir oberta la pàgina sense que el macarró se m'escorregués a mig camí de la boca o la patata fregida decidís que s'estimava més fer un doble salt mortal sense xarxa fins a terra que sotmetre's a una masticació que imagino humiliant i un pèl dolorosa.

I heus ací que la tècnica m'ha resolt el problema. La cosa aquesta del llibre electrònic ocupa un espai discret, s'aguanta soleta i no té iniciativa pròpia per passar al capítol anterior. Una meravella.

Només hi ha un perill que m'inquieta: si per atzar es bolqués la copa i el vi i la gasosa (evidentment) sollessin aquesta andròmina, se li col·lapsarien els circuits i em quedaria a l'escapça?

I és que tan veritat és que qui no es conforma és perquè no vol com que mai no podem tenir-ho tot.

Som víctimes de la saviesa popular.

De padrons i cementiris

Vagi per davant que em sento immensament feliç que el senyor Guardiola hagi compromès la seva paraula i que tots puguem dormir tranquils sabent que de cara a la propera temporada el millor entrenador de tots els temps seguirà a càrrec del millor equip del món.

Buf.

I que consti que no tinc res contra el senyor Guardiola ni contra l'equip que molt dignament entrena. Al contrari, he d'admetre que aquest míster de cognom tant procliu a l'estalvi em sembla una bellíssima persona, dotada d'un cert sentit comú i d'una certa contenció, virtuts davant les quals mai no dubtaré a fer barretada. Però el que ja m'estava resultant insuportable era l'obsessió maníaco-compulsiva amb què, posés la ràdio a l'hora que la posés, un locutor amb un vague coneixement de la llengua que compartim s'entestava a informar-me de l'estat de la qüestió.

Descansem en pau i celebrem-ho.

I és el tema del descans etern el que em porta a destorbar una mica la vostra atenció. Una polèmica que sura una mica per damunt de la contingència és el de quin serà el destí del cementiri nuclear que sembla que cal posar en solfa. Tinc per mi que aquest serà un debat que farà vessar rius de tinta, alguna llàgrima i que es prestarà a queixalades polítiques i sentimentals diverses.

A mi, això dels cementiris, em tira. Són llocs de repòs, amb estadants d'una quietud exemplar i que es presten sense estridències a la meditació i la tranquil·litat. Qui en dóna més?

El que ja no tinc tan clar és si en la seva versió atòmica em sentiria massa convidat a tenir la mateixa mirada benvolent per a aquests llocs. I és que potser no em fan figa les cames si penso en una corrua d'esquelets fent "uuuuuhhhhhhhh" en una nit de lluna més o menys plena, però si que se m'eriça el borrissol si penso a veure'm contaminat per una radiació invisible o m'imagino enlairat per una pirotècnia diabòlica desencadenada per una reacció en cadena imprevista i no desitjada.

Si aquesta desgraciada circumstància la creuem amb la difícil ubicació legal dels qui no tenen papers, potser caldria arriscar-se a incloure en la molt diversa gamma dels suborns que l'Estat ofereix al municipi que assumeixi el repte de conservar l'urani en trànsit de defunció activa un plus extraordinari d'aportació pecuniària per tots el empadronaments que faci.

Eps, i que jo el primer. De papers en tinc, però m'assignen un codi que m'engavanya i potser consideraria la possibilitat de ser censat com a apàtrida en un municipi fluorescent. I fins i tot em prestaria voluntari a encarregar-me de tenir cura de flors i làpides al peu d'un bidó que suquegés.

Que més tèrboles maneres hi ha de passar la trista vida....

Pudors bíblics

Si això no hagués passat:

"I sentiren la remor de Jahveh Déu que es passejava pel jardí a l'oreig del capvespre, i l'home i la seva muller s'amagaren de la vista de Jahveh Déu entre els arbres del jardí. Jahveh Déu cridà l'home: On ets?, li digué. I ell respongué: He sentit la teva remor pel jardí i he temut, perquè vaig nu, i m'he amagat. I li digué: I qui t'ha fet adonar que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre, del qual et tenia manat que no mengessis! La dona que m'has donat per companya, m'ha donat fruit de l'arbre, i he menjat."

Ara no caldria això:

Desprovistos d'aquest engavanyador sentit del pudor que empara això del dret a la intimitat, els feliços viatgers eteris s'arringlerarien convenientment despullats a la porta d'embarcament i no hauríem de suportar plúmbies disquisicions sobre si cal o no cal, si és millor ser escanejat en terra o esmicolat en ple vol.

Una vegada més es demostra que la dona, esca de tots els pecats, ens complica l'existència....

Amb tot, he de confessar que posats a triar entre Cranach i la radiografia no tinc cap dubte. I no diré cap on em decanto. No vull ofendre a ningú.

Llibres electrònics

Com que estic en el dubte de si adquirir un artilugi d'aquests modernets que sembla que se'n diuen llibres electrònics, he convocat la meva assessora literària per demanar-li consell.

En sentir la pregunta se m'ha girat un pensament i s'ha quedat reflexionant amb aquesta carona.

No ha dit res, però tinc la sensació que seguiré llegint en paper. Ja veurem.

Combinat

Diu Joan Margarit: "La poesia no té fi perquè la realitat tampoc no en té. Cada poeta, si troba la seva pròpia veu, podrà aportar un matís diferent d'aquesta realitat. Aquests matisos i aquesta veu són els que sempre són nous. No hi ha cap bon poema que no inclogui d'alguna manera els poemes del passat. Un bon poema és la part visible d'un iceberg que deu el seu equilibri a la seva part més profunda i oculta, formada per substàncies artístiques anteriors, a vegades pròximes, a vegades molt antigues. I sempre parlant del dolor, de la mort, de l'amor, el mal, la felicitat, la por, la culpa, amb matisos diferents". (Joan Margarit, Noves cartes a un jove poeta, Els llibres de l'Óssa Menor, 309, Edicions Proa, Barcelona, 2009.)

Escriu Garcia:

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,

a qui los de or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria

del coll que, ab son contrari, més campeja

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que ab estremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m'alterava

i, temerós de alguna gran desgràcia,

de pendre'ls treves ganes me venien.

Parla Ferrater:

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me'n recordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda i feia vent.

Meditació (snif) del dia

Paneroles

Tinc per Gregor Samsa una simpatia molt especial. Potser perquè em va costar fer-me'n amic, aquesta és la veritat veritable de bon de veres vertadera.

A diverses represes havia intentat tirar-me coll avall allò de La transformació i no podia superar una mena d'angúnia que em prenia d'imaginar amb tota mena de detall el bellugeig de les potetes així que jo encetava el relat i en Gregor es deixondia. Breu, que ho deixava per a millor ocasió i arringlerava el llibre a la lleixa dels que m'han anat derrotant. (Sigui dit de passada, hi ocupen un lloc de preferència el Paradiso de Lezama Lima, A la recherche du temps perdu de Proust i l'Ulisses de Joyce; però no hi fa res, de més verdes en maduren.)

Però va venir un dia que vaig anar tirant, tirant i tirant, i heus ací que no em raca de proclamar que em sento ben incapaç d'esclafar cap escarabat. I no pas pel crec-crec inevitable, que també, sinó perquè mai no em sabré estar de reverenciar l'implacable artilugi narratiu que et porta del fàstic inicial a la més devota tendresa de les últimes pàgines.

Ja sé, ja sé, que Kafka hi diu molt més. Però què hi voleu, a mi em basta d'admirar-lo per ser la mena de cervell que et pot obligar a estimar una panerola.

És per això que quan em vaig topar amb aquesta il·lustració de J.J. Grandville, vaig comprendre que havia fet coneixença amb un tipus que m'interessava. Pel que en sé fins ara, es deia Jean Ignace Isidre Gérard i va viure entre 1803 i 1847. La processó que em dóna peu a escriure aquestes ratlles és del 1829 i forma part de Les métamorphoses du jour. Cosa que vol dir que s'avança 86 anyets a les transformacions que a mi em delecten.

Tot plegat fa que aquest 2010 se m'afiguri un any atrafegat: no tan sols he de furgar en la cosa del patacot, sinó que a més m'he d'il·lustrar en la coneixença d'un il·lustre il·lustrador que aportarà llustre a la vastitud de les meves molt diverses i acreditades ignoràncies.

Ves per on, Peret...

Seguint les amables indicacions que heu tingut a bé fer-me arribar i amb la inestimable col·laboració de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (diuen que s'ha de citar la font i com que és dia de Reis i sóc obedient així ho faig) dono la benvinguda entre les meves amistats als gegants Peret i Mandinga.

En el benentès que això no acaba de resoldre els meus dubtes metafísics: ara em queda per esbrinar com s'ha pogut transliterar un Peret en un Patacot. Que ja és transliteració, si anem a mirar... Però l'any és jove encara i em comprometo a perseverar en la comesa fins al punt de poder aclarir a plena satisfacció els dubtes que m'aclaparen.

Amb tot he d'admetre que em pregunto amb un punt d'inquietud si no valdria més resignar-me a admetre que no puc anar més enllà d'aclarir els parentius dèrmics i cornis, amén dels glútics i escatològics. Però hi ha alguna cosa que m'empeny als territoris encara verges, vet-ho ací.

Reis

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en un bosc

de cedres vells, toques la flauta.

Quina

tonada, no ho sé.

Somreies

feliç.

Em parles de vegades

amb una veu potser l'equivalent

del primigeni so.

No deixis mai

de tocar en el passat ni ara.

Crea el so.

Joan Vinyoli, Vent d'aram