Llur i llurs

Atès que hem renunciat a l'ús d'aquests discrets possessius (els francesos i altres gents de malviure s'entesten a no modernitzar el llenguatge llur i en conserven la mena, ja m'explicareu la poca-solta) hi ha moments que la simple lectura d'un paràgraf em fa somriure:

"Nois i noies del meu poble, que malcobreixen llur groga nuditat sota gases de tendres colors subtils, juguen cada capvespre a la plaça. Llur veu hi ressona com en un celler, i els ocells s'hi acosten per escandallar amb llur bec els blavosos estanys de llurs ulls. L'altre dia, tot estrafent la veu amb un megàfon, vaig intentar de barrejar-me en llur joc; però, nois, noies i ocells, eren ombres entre ombres. Davant meu, entre la plaça deserta i el cel, s'elevava, tràgicament delator, un filferro en espiral."

Això publicava el 1956 J.V. Foix a Diari 1918.

Incomparablement inferior al "s'ha caigut i s'ha anat donant un portasso perquè havia nens i nenes i nois i noies que es reien", que és -i no admeto discussions- d'una expressivitat i eficàcia comunicativa guai i d'una correcció política impecable.