Ella

En tout climat, sous tout soleil, la Mort t'admire

En tes contorsions, risible Humanité,

Et souvent, comme toi, se parfumant de myrthe,

Mêle son ironie a ton insanité.

Els romàntics escrivien fent puntetes, per semblar més alts. No consta als llibres, que no estan per aquestes banalitats, però em temo que deuria ser així.

Baudelaire, havent posat el punt i final a la seva Danse macabre, es deuria treure els coturns i potser se'n deuria anar a degustar alguna menja substanciosa. O no, que amb els genis mai no se sap.

La seva mort, però, no és la meva. Jo la sento més arran de terra, com qui no vol la cosa, d'estar per casa. Com una amable companyia que ens vindrà a fer visita algun dia i amb qui no cal gastar gaires compliments. Potser per això, si em donessin a triar, em quedaria amb Estellés:

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l'esperaré al replà de l'escala;

entre els parents que han arribat de l'horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu des de la porta, anant-me'n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m'ajudarà, agafant-me d'un braç,

la meua mort, en baixar per l'escala.

S'excusarà per si ha trigat massa;

però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Sé que la mort és una presència recurrent en el que escric. Una amiga molt estimada i a qui respecto profundament m'ho va diagnosticar: en parles i te'n rius perquè et fa pànic.

Potser és així. Però aquests dies era inevitable anar-hi a parar. La Dama ocupa les esbalandrades dissertacions que faig davant dels ulls somnolents d'uns alumnes que interiorment naveguen per mars (espero) de més alta consistència, i un company hi lliura una batalla que sembla que no té massa possibilitats de guanyar.

Per a ell, i també per a mi (que no tinc massa pressa per trobar-me-la) aquestes paraules.

Escrites el vint-i-sis de febrer de l'any dos mil deu a tres quarts de nou del vespre.