Disfresses

Més enllà de la que porto habitualment, mai no m'he sentit temptat per les disfresses. Fa molts anys vaig cometre l'error de creure que si m'enfundava en una sotana i sortia a la cerca d'una estona d'esbarjo, xalaria. Fos per l'afegitó eclesiàstic o per la meva escassa propensió a la cosa festiva, me'n queda un difuminat record d'avorriment reconsagrat. Amb tot, no dono l'experiència per perduda: l'empirisme ja les té aquestes coses.

Ve a ser com la meva relació amb els caragols. Em va costar superar la repugnància natural a menjar un ésser que repta, però m'hi vaig decidir, seduït per les lloances dels qui en són devots (i que crec que apliquen a la difusió del seu estrany costum una tenacitat digna de millor causa). Engolit el cinquè gastròpode, vaig saber amb absoluta certesa que no hi reincidiria.

Això no obsta perquè no trobi molt encertada la propensió dels meus congèneres a llançar-se aquests dies a expansions de gran luxe i consideració. Una de les manifestacions d'aquest costum és guarnir els plançons (no sé fins a quin punt amb la seva aquiescència) i passejar-los metamorfosats en gats, bruixes o pirates. De les conseqüències que això pot tenir en la fractura generacional, no sé si en consten estadístiques.

Com que no vull ser menys i l'única descendència de què disposo té dues dimensions i la guardo en carpetes, he dedicat una estona de lleure a acolorir-ne una per donar-li un aire festiu d'acord amb la diada. I al damunt, la trec a passejar, que tampoc no es tracta d'estalviar-li la vergonya pública.

Acomplert aquest deure, ja em quedo tranquil. Només em queda la lleu inquietud de saber si amb nocturnitat i traïdoria s'abraonarà damunt meu i em passarà comptes per la meva gosadia.

Que mai no se sap quines conseqüències nefastes poden derivar-se de fets poc meditats.