Josep Robreño -si m'he de creure Xavier Fàbregas, i res no em convida a dubtar-ne- "mor de set el 1838 a bord de la goleta La Afortunada, que embarrancà en sortir de Cartagena de Indias, entre els illots de San Andrés i Providencia". (Història del teatre català, Editorial Millà, Barcelona 1978, p. 95).
El fet no tindria més transcendència si no fos perquè en Robreño havia embarcat el 1836 cap a Amèrica amb la companyia de Rosa Peluffo, i Pelufo (ja m'excusareu la efa perduda amb els anys) és com es diu la qui era mestressa de la gata Odette. D'ella l'hem heretada, i així m'ho faig venir bé per aportar alguna clarícia a l'origen atrabiliari del nostre darrer fitxatge. Amén.
Amb tot, no és això el que m'ha induït a portar fins aquí l'amic Josep sinó la fina observació que fa sobre el caràcter dels catalans en un moment del seu molt acreditat sainet El sarau de la Patacada. Hi diu Don Luis (p. 39):
Es caràcter catalán:
gente alegre y divertida,
laboriosa, pero siempre
de pendencias enemiga.
I mira tu, això m'agrada. Que ens retratin tal com som i fora noses.
Perquè podria ser que (segons i com i si s'escau i no passa res i tot va a l'hora i res no es torça i els ve de gust i en tenen ganes) d'aquí a no res tindrem sentència del molt acreditat Tribunal Prostitucional i aleshores podrem justificar un cop més l'encert de Robreño.
A mi, la veritat, el que m'entusiasma més de tot el que ha de venir és poder admirar com tots i cada un dels nostres polítics -un per un, en fila índia o fent rotllana- faran mans i mànigues per lladrar tan fort com puguin però mirant de no mossegar ningú.
I és que no hi ha més: som gent alegre, divertida i laboriosa però amb un fastuós cagalló al cul!
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada