dissabte, 17 d’abril de 2010

Presciència

Probablement el retratista no n'era conscient. Ni elles tampoc, esclar.

Han hagut de passar els anys perquè algun desvagat d'aquest estrambòtic racó de món pogués descobrir que en aquesta bonica composició s'hi amaga una metàfora política.

A l'esquerra: nostra trista i dissortada Catalunya, ben fermada per fèrries cadenes i amb posat compungit.

A la dreta: un membre del Tribunal Constitucional (la presidenta ???? -no l'hauríem imaginat mai tan descarada!) fent-li pam-pam al culet.

I amb què?

Evident: no pas amb unes vulgars deixuplines, no, sinó amb un exemplar -segons els gustos- de la Constitució o de l'Estatut.

En aquest punt, ho sento, però em veig incapaç d'avançar cap hipòtesi.

I és que en matèria d'anticipació, no hi ha res com la imaginació.