Combinat

Diu Joan Margarit: "La poesia no té fi perquè la realitat tampoc no en té. Cada poeta, si troba la seva pròpia veu, podrà aportar un matís diferent d'aquesta realitat. Aquests matisos i aquesta veu són els que sempre són nous. No hi ha cap bon poema que no inclogui d'alguna manera els poemes del passat. Un bon poema és la part visible d'un iceberg que deu el seu equilibri a la seva part més profunda i oculta, formada per substàncies artístiques anteriors, a vegades pròximes, a vegades molt antigues. I sempre parlant del dolor, de la mort, de l'amor, el mal, la felicitat, la por, la culpa, amb matisos diferents". (Joan Margarit, Noves cartes a un jove poeta, Els llibres de l'Óssa Menor, 309, Edicions Proa, Barcelona, 2009.)

Escriu Garcia:

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima atzabeja,

a qui los de or més fi tenen enveja,

en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria

del coll que, ab son contrari, més campeja

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat, que ab estremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien,

que el cor, enamorat, se m'alterava

i, temerós de alguna gran desgràcia,

de pendre'ls treves ganes me venien.

Parla Ferrater:

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me'n recordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda i feia vent.