Marçal

Doncs resulta ser que a a dos pams del nas hi tenia La germana, l'estrangera de Maria-Mercè Marçal. He intentat recordar quan el deuria comprar. També he intentar esbrinar per què mai no m'havia vagat ni de fullejar-lo.

Preguntes perfectament inútils. Ni en sé la resposta ni, en el fons, tinc cap interès especial a obtenir-la.

Per allò que no sigui dit, l'he obert a l'atzar, una acreditada tradició que de tant en tant m'obsequia amb una sorpresa interessant.

Heus-la ací:

Víctima i assassí

van fer un pacte de sang

abans d'entrar plegats

en la dansa de la mort.

I així, després,

tot fou, només, un suïcidi.

M'ha semblat simpàtic. Una mica pretensiós, potser. Però té l'avantatge de la brevetat i m'ha fet somriure.

Se m'ha acudit que podria fer-ne un bonic comentari. Però m'ha fet una mandra enorme i, en comptes d'escriure'l, he optat per pintar-lo:

I d'aquesta discreta manera he ocupat un matí de desembre. Del dia 29. Un després del 28 i un abans del 30. 

Car bé hem d'acceptar que en qüestió de calendaris, les sorpreses no sovintegen.

2013 s'esllangueix

Estava especulant amb això dels bons propòsits i no sé si decantar-me:

a) per deixar de fumar

b) per guanyar una mica de pes

c) per apuntar de dret al cor de segons qui

S'admeten suggeriments.

(En el benentès que tots sabem que en la vida

 -i també en la mort- 

tot es redueix a un delicat equilibri de 

paelles, 

mànecs 

i punys.)

Doncs això...

Bones festes des de la cripta.

Proposta de Dicnoari

Atès que el respecte més escrupolós a la llibertat del noutadans a l'hora de prendre la denonoó llur en aquests moments de tanta transcendènnoa, vull proposar que, no més no durant un període trannotori, l'autoritat competent, novil o militar (no s'escau), acordi la suprenoó dels termes següents del Dicnoari de la llengua catalana:

sicosi

siderosi

silicosi

sil·lepsi

simbiosi

símfisi

simposi

sinapsi

sinàpsids

sincondrosi

sincrasi

sindèresi

sindesmosi

sineurosi

singènesi

singènesi

singenèsic

sinopsi

sinostosi

sínquisi

síntesi

sinuositat

sinusitis

Cas que no es fano, entendré que un hipotètic resultat afirmatiu de la consulta és fruit de l'hàbil manipulanoó dels noutadans i, evidentment, recorreré al Tribunal Constitunoonal.

Que en prenguin nota.

AssoCIaCIó

Era tan evident la referènCIa, que no he sabut reSIstir la temptaCIó de fer-la:

En fi, que un hom té les seves debilitats.

Una mica més d'acròstics

Si descartem els d'Ambroise Delone i el de Françoys Marthe, Villon treu el nas en tres acròstics més, els que es dedica a si mateix.

Dels tres, el que em fa més peça és el que tanca la Ballade des contre vérités:

Voulez vous que verité vous die?

Il n'est jouer qu'en maladie,

Lettre vraye qu'en tragedie,

Lasche homme que chevaleureux,

Orible son que melodie,

Ne bien conseillé qu'amoureux.

Ja em sembla bé això de fer-se present mig d'amagat entre els versos propis. Els dóna un no-sé-què de familiar i d'amigable, una mena de complicitat que em fa patxoca.

Ve a ser com la que estableix Espriu amb el lector quan remet a l'amic François quan tanca Petites cobles d'entenebrats dient:

Em dic Salom, fill de Sinera

Contempo el buit, mirant enrera.

I temps enllà, tan sols m'espera

desert, tristor d'hora darrera.

perquè ens ressoni el famós Quatrain:

Je suis Françoys, dont il me poise,

Né de Paris, emprès Pontoise,

Et d'une corde d'une toise

Sçaura mon col que mon cul poise.

Tot això són banalitats, evidentment. Sense elles, però, trobo que el camí de la vida seria una mica més rost.

Com deia la meva àvia: "Que trista és la vida del pobre manxaire".

I jo gosaria afegir: "Tothora ajupit i amb el cul enlaire".

Alabat sia Déu!

Una mica de Foix

A tu, reflex d'un altre tu en clausura,

Nu sense estany en pradell immortal,

Una en el flam, mes, de tan casta, impura,

Redol ombrós en vila sense hostal:

¿Imploraré ma pròpia captura

Agemolit, com si una mà cabdal

M'assenyalés fora clos i segura

El continent clarós que ignora el mal?

Si el real és la pura coneixença,

Tu no ets tu -singular accident,

Rastre imprecís en boscatge inclement-.

Ets tu i en mi, externs a l'hora tensa,

Solc d'absolut d'una Alta Complaença

Crema el Perfet amb flamejar de ment.

L´únic que m'inquieta del poema és que la Núria, per comptes de Mestres, es digués Cantaolzella.

Estaríem ara especulant sobre una variant de sonet difícil de documentar?

Ens hauríem decantat per la pastisseria industrial per comptes d'assaborir panellets d'obrador acreditat?

I és que davant d'un sonet amb acròstic inclòs, mai no saps quins pensaments pots fer.

La pregunta

Retorno molt breument a aquesta finestra per suggerir una possible pregunta per a la consulta que aviat se'ns farà.

(Jo, que sóc de mena innocentota, ho plantejaria com una qüestió de sí o no, que és el que em sembla més senzill, directe i eficaç. Però com que veig que el que ens agrada és embolicar la troca i gronxar-nos en els circumloquis que ens acompanyin al caire de l'abisme, voldria fer aquesta proposta per si a a algú li serveix de consol o entreteniment.)

En el context actual i vistes les circumstàncies,

(ben sospesats els pro i els contra, considerant el producte interior brut, el dèficit fiscal, l’index de preus al consum, la prima de risc, la sobirania tranversal, diagonal i  esbiaixada, i –cas que s’escaigui– les clàusules del Compromís de Casp i del Tractat de Tordesillas):

Vostè està d’acord que Catalunya sigui:

Un estat independent
Un estat independent dintre d’Europa
Un estat independent fora d’Europa
Un estat normalillu, arregladet, vaja, com els altres
El Triangle de les Bermudes
Una regió simpàtica i amable amb llengua vernacla i botifarra amb mongetes
Una colònia de Klingon
El somni de Milton
Casa meva (que és cas vostra, si és que hi ha hi ha cases d’algú)
No sé massa què, però m’és igual

 (Entre els encertants del resultat de la consulta se sortejarà una estada de quinze dies amb totes les despeses pagades al balneari de Karlovy Vary.)

Doncs sí

Ho volem tot, que ningú no es confongui.

Reciclatge

Com que comença un nou curs i tinc per costum fer-me una bonica agenda que m'acompanyi durant els mesos que han de venir, he mirat de triar una discreta  imatge que em faci companyia cada dia de cada dia (i les festes assenyalades també).

He regirat el meu bagul i a la fi he conclòs que podia reciclar aquest dibuixet que fa temps que hi descansava, amb el discret afegitó de les dues dates que ara el flanquegen.

Aquí tenim doncs l'amic que m'acompanyarà en els mesos a venir.

Tinc per mi que mantindrem alegres col·loquis. Si d'algun se'n derivés un corol·lari que valgués la pena de fer-vos arribar, em comprometo a transcriure'l amb la deguda diligència.

Perquè sembla que ha arribat hora que si ell s'exhibeix tal qual, jo ja he recuperat la carnadura indispensable per transitar per aquest món.

Que segueix essent de mones. Us ho certifico.

Ni Espanya ni França

Sembla que de mica en mica anem recuperant les formes. Encara que el procés és lent.  A data d'ahir em veia de tots colors i a dia d'avui faig un posat una mica esverat. Deu ser cosa de les lectures.

Malgrat el títol (que subscric per allò que sóc tenaçment obsolet i m'il·lusiona allò dels Països Catalans) hi ha coses dels nostres veïns del Nord o de l'Oest que em fan patxoca.

Aquí en va un tast:

Estavas, Lobilla, muy vergonçosa,

vendiendo la onrra del triste marido,

de rezios cojones tu seso vencido;

quesiste ser puta, mas no desseosa.

¡O siglo nuestro, edad trabajosa,

sí hallarían los que a esta buscassen

do desarrechar, si bien lo pagassen,

aunque toviessen la pixa samosa!

I un altre:

Coquillars enaruans a ruel

Mon ys vous chante que gardés

Que n'y laissez et corps et pel,

Qu'on fist Colin l'escailler

Devant la roe babiller;

Il babigna pour son salut;

Pas ne sçavait oignons peller

Dont l'amboureux luy rompt le suc.

Siguin de Villon o anònims, aquests versos m'entretenen.

Com aquests que vénen ara (que no diré de qui són, per allò dels centenaris i les discrecions):

Hadassa, la bella flassa,

si volies fer pipí,

per què t'has fixat en mi,

trist i pobre galiassa?

A mig camí de bagassa

i mulassa m'has mostrat

l'esca grossa del pecat

i, com gossa eixarrancada,

m'has llençat tota l'aiguada

pel meat esbalandrat.

I ja n'hi ha prou. Com que els teixits van creixent i els progressos de la neurociència ens auguren grans reconstitucions, no tinc cap dubte que d'aquí quatre dies tornaré a tenir cervell i podré lligar textos d'un més gran interès.

Fent dissabte

Tenia unes certes ganes de tornar a fer visita a Eumolp i de reprendre aquestes incursions períodiques  a la pantalla. Però en el combat entre l'acció i la galvana, aquesta s'ha mostrat fins ara implacable.

Per això he mirat de desempolsegar la casa i airejar els racons.

Sembla que de moment he aconseguit fer emergir la closca. Però la massa flonja que s'hi hostatja encara la tinc una mica rovellada.

Però un pas és un pas. Qui si sap si temps a venir trobaré esma per arrenglerar prou lletres per articular un discurs esbarjós.

No se sap mai.

De pudors i alternatives

No sé com se les ventilen els nascuts a Copenhague.

Aquí, avesats com estem a suportar tufs diversos i anar fent la viu-viu, tenim solucions diverses segons els possibles de cadascú.

Opció 1 - Per a gent adinerada i amant de les noves tecnologies

Opció 2 - Per a la pobrissalla que es manté fidel als valors de la tradició artesana:

Però ni amb aquestes. He hagut de renunciar a la televisió.

D'ençà que l'ínclit Aznar enllardufa allò que en diuen actualitat i sacseja als quatre vents els esquinçalls de les benes amb què s'embolica ell mateix i les seves idees arnades, així que premo el botó de qualsevol canal una intensa pudor de ranci envaeix tota la meva dolça llar.

I ja em perdonareu, però en qüestió de mòmies, encara hi ha categories. I mal que mal, m'estimo més les que callen i no emprenyen.

Ulisses

Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.

Lluernes i faristols fan garlandes

i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.

Barra els porticons. 

Defora, monstres suradors 

entelen els estels i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable

i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.

No hi ha fogueres, però crema el crit.

Milers d'espurnes fan riu com la sang.

Les sents?

Les hores llisquen pels angles de l'ombra

i amb elles s'esventren els baguls del record

i degoten encenalls.

Ara els miratges onegen

i els dàtils i els licors

perfumen la cambra.

Ajeu-te nua i contempla

com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre

es clivella perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.

(El temps s'obstina, com les maires, a mossegar-se la cua. Això fa que, ho vulguem o no, acabem sempre al punt de partida. Res a dir, les coses són com són, i sempre hi ha una tarda desvagada per retrobar vells papers. Però enganyar el destí és fàcil: basta moure unes peces, retocar alguns engranatges, perquè el mecanisme segueixi devorant implacable. Com ha de ser i li pertoca.)

Senyals de mort designants

Ara que es posa de moda traslladar la indignació a la porta de casa de qui la provoca...

Ara que d'això en diem "escrache" (paraula que es pronuncia com qui escup i que sembla que ve del lunfardo)...

Ara em plau de fer-vos avinent que aquesta mena de pràctiques tenen a casa nostra il·lustres precedents.

Ja al segle XV, els pagesos maltractats per les exaccions senyorials reaccionaven per aquests rodals amb revoltes quan es veien desposseïts dels drets sobre les terres que conreaven.

I perquè llurs enemics poguessin fruir d'un cert empetitiment de l'esfínter anal, els plantaven a la porta dels casals belles creus amenaçadores.

D'això se'n deia "senyals de mort designants".

No advoco pas per recuperar aital pràctica: sóc fervent defensor de la vida vegetal i mai no us proposaria el sacrifici de cap arbrissó i menys amb finalitats de dubtosa legalitat.

Sóc pacífic de mena i no m'agrada cridar.

Sí, però, que proposaria com a adaptació del terme (escratx o escraig no m'acaben de convèncer) un discret acrònim del tipus "semodé".

Té l'avantatge que esquitxa menys quan el diem i fins i tot el podem fer rimar amb el molt estès "sisepué".

Considereu-me la proposta. 

Dues tankes amb falena (i calavera de torna)

Per allò del Dia de la Poesia Catalana a Internet:

Màrius Torres - La mort

Com la falena

ve de lluny a la flama,

els ulls atònits

de la meva esperança

es cremen en la fosca.

Salvador Espriu - Psyché

Nua, vençuda

per l'esplendor de l'alba,

la viatgera

plena de crims, inútil

vol vacil·lant, falena.

Alternatives

La senyora Sánchez Camacho ens ha fet una crisi de confiança.

L'entenc.

Un cop ha comprovat que és capaç de compartir taula i centre floral amb un micròfon impertinent, un hom ja no es pot fiar ni de la pròpia ombra d'un mateix.

L'hauria d'aconsolar l'esbarjosa conversa mantinguda i el tresor de confidències amb què va amanir un àpat que, jo no en tinc cap dubte, deuria estar trufat de xiuxiuejos d'alt voltatge i subtils complicitats.

Ai las, el secret ja no es porta a ca nostra i tot ve que s'esbomba i ens posa en compromisos que fan de mal traginar.

La inquietud creix, l'amenaça es dispara.

L'entenc. I en aquesta tesitura crec que és de llei que reclami sentir-se agombolada per cossos afins que li donin el confort que necessita.

És per això que li n'ofereixo un repertori prou divers perquè triï a pler.

No tinc cap dubte que s'inclinarà per l'opció que més s'avé amb les seves preferències:

La Moliner i el reciclatge

Ja un dia em vaig proclamar devot de la Moliner. Això no vol dir, però, que li hagi de passar per alt que en un lapse molt breu de temps l'hagi vista esprémer en tres mitjans diferents la mateixa agudesa.

És el cas que posada a comentar les ínfules abdicatòries de Mossèn Pere Navarro hagi repicat tres vegades (tres!) el mateix símil: "És com si un que fos contrari a la pena de mort, advoqués per la injecció letal".

La citació no és literal, però el dard apuntava en aquesta direcció.

La Moliner ha espremut la comparança a la seva columna de l'"Ara", a la seva col·laboració sabatina amb l'abadessa Coppulo i a la sala d'esgrima de can Monegal.

I vet ací que em sembla un abús. No sé si la Moliner descarta la possibilitat que hi hagi lectors-oïdors reincidents (que ja em semblaria bé, tampoc no ens esveréssim), o que pensa que la garrofa ja va prou cara com per fer massa inversions d'enginy a la seva percaça, o que qui dia passa dia empeny, o que bé que passa bou per bèstia grossa...

Jo no ho sé pas. 

Sigui com sigui no em puc estar de demanar un repertori més variat. Les meves orelles ho agrairien. Els meus ulls també.

Reinventem-nos

Seré breu: hi ha paraules que em fan posar la pell de gallina.

Fa un temps era "imaginació". Quan no se sabia com resoldre un problema (o se sabia però ningú es veia amb cor de fer-ho) se solia dir que "calia posar-hi imaginació".

De tan imaginar ens hem quedat a l'escapça, naturalment. I ara és l'hora que  tots ens estem "reinventant".

D'això, quan jo era menut, se'n deia "espavilar-se".

Però ara sembla que el nominalisme triomfa i una mica d'imaginació (de pensament, paraula i obra) conforta.

Doncs això, reinventeu-vos, que el món s'acaba.Jo miraré d'espavilar-me. És el que tenim els supervivents.

De corrupcions i altres fineses

A mi les relíquies em fan una certa angúnia. Més que res perquè no em sé estar de posar-me en la pell dels expropietaris de les diverses extremitats i apèndixs que circulen per aquests mons de Déu i sempre penso que es deuen enyorar de la part que els han amputat (per bé que no dubto que deuen trobar consolació quan admeten que serveixen a l'edificació i perfecció moral dels creients).

Entre l'extensa panòplia de relíquies, les que ocupen un lloc de privilegi són els cossos (o les parts) incorruptes. Deu ser, potser, perquè la momificació espontània sembla tenir un punt més de prestigi que  la que obtenien egipcis o peruans mitjançant tècniques prou acreditades. Sigui com sigui, i a tall d'exemple, m'ha semblat oportú encapçalar aquesta divagació amb la mà esquerra de Santa Catalina de Siena, que en Glòria estigui.

I ho he fet perquè en aquests temps de corrupció galopant em sembla de llei honorar aquelles tradicions que eleven a la categoria d'admirables els testimonis incontrovertibles que és possible superar la corrupció més enllà del traspàs. 

Siguin doncs aquestes paraules i aquesta imatge un estímul per a tots aquests conciutadans que s'unten els dits a qualsevol oli que remenen: si sou capaços de negar de forma contundent les vostres malifetes i us empara l'extrema lentitud d'una justícia cega, tingueu per cert que temps a venir alguna de les vostres mans serà consignada en una bella caixa i sereu objecte de devotes genuflexions encara que hàgiu recomptat feixos diversos de bitllets abans d'entaforar-los als molts inferns de les vostres insondables butxaques.

Laus Deo.

Matteo Salvatore

L'avantatge de les amistats és que cadascú es tria les que vol. Jo me les vaig buscant on puc, sempre en el benentès que esquivo totes aquelles que signifiquin qualsevol immediatesa i/o proximitat, per allò que els estovaments sentimentals val més que es visquin des la més estrica discreció, des de la distància i l'anonimat.

Un dels amics que reclamo de tant en tant per a mantenir-hi distesos col·loquis és Matteo Salvatore. Me'l va presentar ja fa anys un elegant compacte d' "Harmonia mundi" amb el títol seductor de Chants de mendiants. Hi retorno amb una espaiada freqüència, just la que convé perquè l'assiduïtat no derivi en embafaments impossibles de digerir.

Encabat, he remenat això del youtube i he trobat aquesta peça que ara incloc:

M'ha suscitat una certa tendresa. És evident que m'he d'aplicar a lligar curt les emocions.

La Sobirania i el Poble

La Sobirania rau en el Poble. Això em van dir i jo m’ho vaig creure. I dono per fet que la Sobirania també. Perquè la Sobirania deu ser una senyora de molta consideració.

Me la imagino amb un posat seriós, diria que fins i tot circunspecte, dipositant-se (qui sap si amb un somriure manyac, fruit d’un moment de simpatia) en mans del Poble.

I aquest, cofoi, ja el veig amb la Sobirania a les mans, fent alegrois i amb un somriure d’orella a orella.

Però, ai las, la Sobirania està un pèl atabalada. Ella rai que voldria dipositar-se, no voldria pas res més... Però heus ací que me l’atabalen: que si el Poble sóc jo, que si el Poble és l’altre...

Quina mena de Poble som que no sabem qui som?

Jo, que sóc de mena confiada i crec que la Sobirania és de bona jeia, no tinc cap dubte que sabrà triar les bones mans.

Eps, i pobra de tu que te m’equivoquis!

No arribi el cas que t’hàgim d’aconseguir a trompades.

Que total...

Fènix

No sé què dir-vos...

Vist des dels ulls d'un catalanet amb expectatives, aquest ocellot a la brasa podria arribar a ser estimulant. No ja rostides, sinó convenientment reduïdes a cendres, aquestes ales conviden a pensar en futur més esbarjós i lluït.

Però heus ací que aquesta imatge l'he anada a buscar a la wiki, on il·lustra l'entada de "Fènix", i ja se sap que  l'averany d'aquesta au obstinada a perpetuar-se desmenteix l'esperança vana d'una dissolució no per desitjada menys problemàtica.

En fi, és el que tenen les metàfores...

Si les apliquem a la mesura de les nostres conveniències, ens auguren renaixements pletòrics. Si hi volem llegir destins col·lectius, tot depèn de part de qui ens inclinem.

L'última amistat que he fet, en Carner, ho pelava d'aquesta manera:

          EL FÈNIX

   -La gent antiga d'Egipte

em creia l'ocell més bell,

el que mai no moriria,

el sol mateix, fet ocell.

   Qui-sap-la gent m'invocava

en un temple tot daurat;

ells deien: -Si mor un dia,

tornarà ressuscitat-.

   Mai ningú pogué sotjar-me

ni topar-me en un cantó;

i és que s'havia fet córrer

que era existent, i no en só.

   Ara m'esmenta un poeta

quan ja no es parla de mi.

Potser jo, si us el creguéssiu,

arribaria a existir.

I és que potser en això rau el problema, en creure en les paraules d'un poeta. 

En no trair les il·lusions.

Any 13

Com que cadascú les enfila per on pot, he decidit que una bona manera de recordar Espriu seria dedicar l'any a rellegir les obres d'aquest bon senyor.

Jo diria que, paraula més paraula menys, me les he anades tirant totes coll avall d'ençà que el vaig ensopegar per primera vegada. Però no m'ha de fer cap nosa tornar-li a fer visita. És un senyor que em fa respecte i per al qual guardo una certa devoció.

Em posaré a la feina per Les cançons d'Ariadna, que és llibre amè i de gran presència. Tinc per mi que és la millor porta d'accés al laberint espriuà. És l'obra de més lenta gestació de les publicades per l'autor: la primera versió va ser publicada el 1949 i la definitiva, el 1981. I en el camí va anar creixent per passar dels 33 poemes inicials als 100 definitius. No em direu que no fa bonic tot això!

Jo us convidaria a fer un tast d'Espriu. Podeu fer com jo i cantar amb Ariadna, o bé podeu engrapar el cap del fil i passejar pel laberint grotesc de la mà de la mateixa senyora. I no faríeu malament de triar els contes de l'autor: el pes del poeta ens amaga massa vegades l'excel·lència de la seva prosa.

En fi, que ja fareu el que voldreu. En aquest món un pèl embolicat que hem de comportar, potser l'única llibertat que ens queda és decidir com i amb qui enterrem les hores mortes.

I com a comiat i per donar la benvinguda a aquest any que espero que pugueu suportar amb discret estoïcisme, us deixo amb el primer poema d'Ariadna:

ENTRADA

Si de nou voleu passar,

Ariadna tornarà

a mostrar-vos el camí

que us permeti de sortir.

No hi ha laberint més clar.

Trobareu seients a mà

per als tristos i cansats.

Hom no hi sent miols de gats,

sinó molt nobles cançons,

trèmolos d'acordions.

Quant al preu, tan mòdic és,

que penso no cobrar res.

Que tingueu una bona sortida...

...de l'entrada i de les seves tèrboles conseqüències, ja en parlarem més endavant.

Conte (breu escrit el dia) de Nadal

A la vella pregunta “Què vols ser quan siguis gran?” només se li acudien tres respostes: saltataulells, pixatinters i menjacapellans.

Havent-se vist rebutjat pel gremi de la dependència i també pel de l’administració, que mai no van saber assimilar els seus hàbits massa literals, es va haver de decantar per l’antropofàgia eclesial.

On va excel·lir. Ho atesten les estadístiques.

BON NADAL A TOTHOM I A TOTHOMA!

Futur

Jo sóc de gats, vagi aquesta veritat per davant. 

Però això no obsta perquè guardi un racó de privilegi per al gos de Goya, una de les pintures que salvaria cas de produir-se aquesta amena fi del món que de la mà dels maies ens distreu els ocis fins a la ratlla del Nadal.

Ja sé, ja sé, el món no s'acabarà. Eps, i que no començarà una nova era, no fotem! Encara no és el cas que em vegi en la necessitat d'acollir-me a coartades de pa sucat amb oli, que tampoc no estic tant a les últimes....

Si anem a mirar, jo crec que -cas de produir-se- hauríem de mostrar una certa alegria per tenir el privilegi d'assistir a la fi del món. Tantes ossades que han traspassat sense com ni per què, en una discreta extinció individual, sense la companyia d'un holocaust comunitari, s'han hagut de sentir, no sé com dir-ho, una mica estafades. Posats a triar entre una mort anònima i una escabetxina col·lectiva amb grans efectes de pirotècnia, no crec que hi hagi res a debatre.

Accepto doncs que allargarem les molt diverses agonies que Nostre Senyor, en la seva infinita bondat, ha tingut a bé d'obsequiar-nos. 

Gràcies li siguin donades, faltaria més.

Més enllà de la meva petita cripta on regnen la pau i l'harmonia, el món que m'envolta m'obsequia puntualment amb destrets a cor què vols i desastres a balquena.

I d'això infereixo que l'aclaparament que esclafa el gos de Goya, aquest caparró que ensuma el desastre ocre que l'embolcalla, pinta amb exacta certesa el futur que m'espera.

Doncs aquí estic. Com el gos. Com tots.

Amén.

Aniversari

En la hipòtesi dubtosa que algun dia m'interessés ressuscitar, aquesta imatge em suggereix un dels pocs escenaris que considero plausible.

Barbara

Li tinc una flaca, ja em dispensareu.
I és que jo reto culte a l'obsolescència. No hi ha res que em faci més il·lusió que saber-me a la perifèria de la realitat.
Contra el color, el blanc i negre. Contra Shakespeare, Racine. (que ja em sap greu enfrontar dues mòmies, però és el que hi ha).
I fixeu-vos en el perfil dels ulls. Llapìs gras, traç segur.
I el posat.
Res no és el que era.
Res no serà el que és.

i mentre esperem que algú ens buidi la copa, brindem.

Espanya fa plorar (JC I)

Lo bon rei que de viatge

a les Índies se’n va anar

no podent estar en silenci,

per la boca va parlar:

“Si la miro des de dins,

oh Espanya!, em fas plorar;

si et veig de part de fora,

rialler em fas estar.”

Com que jo no en vull de penes

ni per reis ni per ningú,

gosaria suggerir-vos

un bell exili oportú.

Hi ha països plens de bèsties

que són belles de matar,

amb donzelles a balquena

que fan de bon festejar.

I si temeu enyorar-vos,

volteu-vos de cortesans

que us riuran totes les gràcies,

des dels petits als més grans.

En Rajoy i la Camacho

feliços seran amb vós:

ell us carregarà l’arma,

ella us tibarà el gos.

A Rubalcaba el sarró

li plauria de portar,

i en Bono té gran traça

quan ve l’hora d’escorxar.

Perquè en Rivera i la Díez

ni plorin ni es fereixin

Oferiu-los, oh magnànim!,

Algun càrrec que es mereixin.

N’hi ha més, la llista és llarga.

Tindreu cort, serà lluïda.

Tots riureu, no hi haurà penes.

Feu-me cas, és gran partida.

Si ho va fer na Isabel

I n’Alfons la va tastar

no us plauria a vós la mel

d’altres terres degustar?

Que nosaltres, des d’aquí,

mirarem d’anar fent via.

I si un dia heu de venir

-de visita- que ens plauria,

que ho trobeu tot endreçat,

polidet, ben agençat,

sense llondros ni cabuts,

enzes, dropos ni barruts.

Lloat sia Déu.

Si teniu sis minuts i cinquanta-tres segons...

Si no els teniu... comenceu-vos a amoïnar.

Aquesta la cantaran els escolars...

...després del Cara al sol.

Gastronomia recreativa (o de l'ou a la truita passant per l'urna)

Si aquí tenim el present:

I aquí el futur cap on anem:

A veure si endevineu quin dels ous inquieta els espanyols:

Collboni

No me'n sé estar: us vull felicitar ben cordialment perquè ens heu ofert la més patètica compareixença davant   els mitjans de comunicació de què tinc memòria.

De tota manera, no us desanimeu: a mesura que van desfilant els portaveus dels altres partits, la vostra intervenció, si no millora, es va diluint en la grisor dels discursos mecànics, de les lliçons preestablertes, dels prejudicis inamovibles....

I és que estic que m'hauran de pessigar: o es canvien les antenes, o aquests prohoms de futur acabaran per fer de Mas el borni en el país dels cecs.

I no sé si me n'he d'alegrar massa.

En fi, que de la bóta en raja el vi que hi ha.

I no hi ha més.

Primícia!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ens ha arribat (de fonts molt i molt ben informades) un fragment del Manual de Historia de España que està preparant l'equip del Ministro Wert i que serà "de obligada genuflexión" així que entri en vigor la reforma del sistema educatiu.

No cal ni dir que exultem. Ja era hora que amb pols ferm, claredat de mires i objectius diàfans hi hagués algú que agafés el toro per les banyes i posés els punts sobre les is.

Al·leluia!

Felipe de Borbón el Animoso

Y el  Quinto de este nombre, hace dichoso

El Cetro Soberano,

Que empuña su Real piadosa mano.

Los Reynos que mantiene,

Y que su Augusta sangre le previene,

Sin que al derecho la razón resista,

Hoy los hereda, luego los conquista.

Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,

Valencia, y Aragón, después Vizcaya,

Sin que Brihuega falte en la memoria,

Eternamente cantarán su gloria.

El catalán se gozará rendido

Menos a un Rey, que a un padre enternecido.

Relámpago, o Aurora Luis se huye:

Y el sol que nos cubrió, nos restituye,

Segunda vez Orán es conquistada,

Nápoles a Don Carlos entregada.

Don Felipe el Valiente,

Si la mina revienta felizmente,

Haciendo al Piamonte hoguera, o Troya,

Dará la ley a toda la Saboya.

Quiéralo Dios; y quieran sus piedades

Que en eternas edades

Logre el Cetro Español años completos

En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.

No cal ni dir que la precisió, l'exactitud i la finesa de l'anàlisi d'aital síntesi històrica, degudament absorbida per les ments àvides de saber dels discents ben nascuts, contribuirà com un torrent imparable a:

• a) la desaparició ipso facto del fracàs escolar
• b) l'eliminació d'aquests particularismes perversos que com a llavor de zitzània han empestat les nostres aules
• c) el reforçament de la claredat de mires i d'esperança de futur que tots volem que ens garanteixi les essències

BENVINGUT SIGUI EL DESITJAT RETROBAMENT 

AMB LA VOLUNTAT DE SER ALLÒ QUE SOM: 

"UNA UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL"

Nari nan (que no se us arronsi el melic)

L'esposa desmaridada serà de joy vestida, Turmeda Prof. xxxv

Com  que el símil matrimonial dóna molt de joc aquests dies 
i la cosa va de divorci

Com que Rajoy rima amb joi i els trobadors m'encanten

Com que estem abocats a les urnes

Com que Turmeda l'encerta

Com que els dubtes i les divagacions diverses sembla que miren de treure 
el nas

jo em limito a la citació

i us convido

homes i dones

nens i grans

a tenir clar 

(és històric i ho diu la ciència)

que als femers hi neixen flors.

Això és una quimera

I que sembla cosina germana dels llucets, que es mosseguen la cua....

Em fa por?

Jo no em veig pas 

perseguint-la.

M'acovardeix?

Jo no sento

que les cames

em tremolin.

Me l'escolto, el reietó?

Em fan riure ses paraules,

perquè són tan previsibles,

que em diuen que la trona

on diposita les anques

li trontolla,

ja es belluga,

i fa que ja sospiti

que el regne

que enllardufa

dia a dia,

se li escurça

Ah, però...

Si s'acara als elefants

-entre rebrec i rebrec 

de llençols de la Germània-

me l'hauria d'escoltar

amb fingida reverència?

Fuig, fuig, amic meu,

vell Eumolp,

que amb tanta faramalla,

t'atabalen,

t'inquieten, 

et fan perdre

temps i hores,

i et distreuen

-santa paciència-

de l'únic final

que desitges:

l'esperada

independència.

Fatiga d'Espanya

Ara que ja han passat prou dies i que tothom ha pogut fer les interpretacions degudes del com i el perquè uns hi eren i els altres no (i dels que hi eren de cos present, d'ànima present però de cos absent, i dels qui hi eren i què els hi duia, i de totes aquestes diverses i amenes circumstàncies que justifiquen -és un dir- la nòmina dels opinadors de torn,

Ara que el que toca és endreçar les urgències per establir els objectius i els calendaris,

Ara que ja ha parlat qui ho volia fer i calla qui no sap massa què dir,

Em permeto de posar-hi cullerada:

Jo només trobo un denominador comú (m.c.d.) que unia tots els passejants del dia onze: la fatiga d'Espanya, d'aquesta enorme, feixuga, avorrida, plúmbia, enervant càrrega que no ens queda més remei que traginar cada dia de cada dia els 365 de l'any (amb una propina de vint-i-quatre hores els anys de traspàs).

Perquè Espanya cansa, com hi ha món que cansa! Cega i sorda. Ignorant i prepotent. Orgullosa i ofensiva. Obstinada a munyir la vaca per alimentar vanitats sedimentades sobre un gruix de privilegis de mal justificar. Incapaç d'entendre què és, decidida a no voler saber què som, inflada com un gall en el corral que desertitza.

El catalanisme (amb totes les variants i matisos que hi vulgueu posar) ha mirat des dels orígens de creure's que podia modificar aquesta baluerna que en diem Estat per tallar-hi un vestit on no li tibessin les costures. I sempre n'ha sortit escaldat i ensenyant les vergonyes.

Ara és l'hora que s'entengui que ens cal un vestit a mida: de seda o de roba de sac, és igual, però que ens permeti de caminar a pler i al nostre aire.

I aquest vestit no el trobarem a la Castellana. 

Donem-los la llibertat d'una vegada, concedim-los la independència. Ells no ens aguanten i a nosaltres ens atipen.

Cadascú a casa seva i que sigui per molts anys.

L'endemà

Com que en política els temps i les maneres tenen una certa rellevància 

i com que sempre és bo tenir models de referència a l'hora de prendre decisions delicades

en l'ús de les meves facultats de suggerir elements de reflexió que no serveixin positivament de res

proposo

que

considerem les alternatives que ens obsequia el món de la faràndula

hops!

Opció 1: Vinga va, que ja em triga!

Opció 2: No bufeu que m'encostipo

Dit això (que és bella locució de gran moda entre els opinadors), us puc ben certificar que, descomptant-me a mi, eren 1.499.999.

Eps, i que no se me'n va escapar ni un al recompte. En dono fe.

Perquè les fronteres no se'ns facin cotilles

lamoliner

Li tinc una flaca a la Moliner. M'empasso disciplinadament els seus Tovallons negres i paro l'orella l'estona que intervé a la cosa del Suplement (per on galopa sense brida, ni fre, ni mesura la Cóppulo, que Déu li minvi l'estridència).

La senyora Moliner té una virtut que m'agrada: no es para en barres i les aboca pel broc gros. En un país que consumeix quantitats ingents de paper de fumar (i no per cargolar cigarretes sinó per agafar-se apèndixs de nominació delicada) trobo que les seves intervencions oxigenen els espais mentals. 

La seva militància contra la correcció política controlada per la cúria de la progressia em mereix respecte i simpatia.

Res, que no puc deixar de pensar que és una persona que té el cap ben moblat i que l'administra amb un verb que es gronxa entre la ironia i el sarcasme, virtuts que em plau de reconèixer-li i de lloar-li.

Només li trobo una pega: a mi els Beatles ni fu ni fa i, pel que sembla, ocupen un lloc de privilegi a la capçalera de la senyora Moliner.

En fi, ja ho deien en aquella pinícula: ningú no és perfecte.

Arús amb Cuní

A la vanguàrdia de la comunicació (és una manera de dir, que no se'm malentengui i se'm porti davant del tribunal de can Fabra) hi ha icones diverses. Les que embelleixen aquesta deposició me les trobo de tant en tant quan el meu índex inquiet prem el botó adient. Viuen en franges distants (en l'horari i la intenció) i també ocupen franges distants en el ventall dels meus afectes. 

Pel primer he acabat covant una certa estimació. No m'interessa el que diu ni combrego amb la intenció del que fa, però li reconec un mèrit: no enganya i és coherent amb el propòsit. La lleugeresa del no res fa de bon pair.

El segon ha acabat per embafar-me i produir-me una irritació que arriba a ser insuportable: pagat de si mateix, inflat com un globus, autocomplaent i surant en el no res a mig pam per damunt del comú dels mortals. La seva simple imatge em suscita un malestar que és gairebé físic. I, per adobar-ho, amb una logorrea sintàcticament malgirbada que pretén passar per intel·ligent, aguda, penetrant i demolidora (per bé que normalment gairebé inintel·ligible).

Només si els Godó me l'instal·len en una trona o en un altar i imposen com a norma d'estil que els altres li retin la deguda reverència tornaré a visitar el seu programa. Fer-lo  seure al mateix nivell de la pobrissalla em sembla una indelicadesa d'una magnitud intolerable.

Ras i curt: pel poc que menjo en el plat comtal, més m'estimo un arusset bullit amb un gra d'all, que una cuixa de cuní que sempre sospito afectada de mixomatosi.

I que en fa de dies!

Certament, amic Eumolp, t'has agafat unes belles vacances. 

Eps, i que si les allargues et ben juro que ja m'està bé, que pel que ens véns a dir pots quedar-te al Regne de la Inòpia.

Si t'entestes, però, a allargar la teva presència entre nosaltres gosaria demanar-te un parell de coses:

1. que no ens amarguis la parpella amb aquesta mena de dibuixos. 
2. que et decideixis d'un cop a articular un discurs d'una certa intel·ligibilitat

Accepto, però, que per avui no passes de dir-nos: sóc aquí i tinc intenció de no marxar-ne.

Bé m'està. I quan tornis, mira de tenir en compte el que et suggereixo. O no, és clar.

No sé jo si...

...però mira, encara que no se sap podria ser que... o vés a saber. En fi, que potser sí o potser no: deixem-ho en mans de la margarida. 

Quan la tingui ben esfulladeta contemplaré l'última resposta i, probablement, faré just el contrari.

I mentrestant els arbres cremen, el precipici s'acosta, els llops esmolen els ullals...

Són temps estranys.