divendres, 7 de setembre de 2012

Arús amb Cuní


A la vanguàrdia de la comunicació (és una manera de dir, que no se'm malentengui i se'm porti davant del tribunal de can Fabra) hi ha icones diverses. Les que embelleixen aquesta deposició me les trobo de tant en tant quan el meu índex inquiet prem el botó adient. Viuen en franges distants (en l'horari i la intenció) i també ocupen franges distants en el ventall dels meus afectes. 

Pel primer he acabat covant una certa estimació. No m'interessa el que diu ni combrego amb la intenció del que fa, però li reconec un mèrit: no enganya i és coherent amb el propòsit. La lleugeresa del no res fa de bon pair.

El segon ha acabat per embafar-me i produir-me una irritació que arriba a ser insuportable: pagat de si mateix, inflat com un globus, autocomplaent i surant en el no res a mig pam per damunt del comú dels mortals. La seva simple imatge em suscita un malestar que és gairebé físic. I, per adobar-ho, amb una logorrea sintàcticament malgirbada que pretén passar per intel·ligent, aguda, penetrant i demolidora (per bé que normalment gairebé inintel·ligible).

Només si els Godó me l'instal·len en una trona o en un altar i imposen com a norma d'estil que els altres li retin la deguda reverència tornaré a visitar el seu programa. Fer-lo  seure al mateix nivell de la pobrissalla em sembla una indelicadesa d'una magnitud intolerable.

Ras i curt: pel poc que menjo en el plat comtal, més m'estimo un arusset bullit amb un gra d'all, que una cuixa de cuní que sempre sospito afectada de mixomatosi.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

justa! salut mestre!

J.S. ha dit...

Salut, distingida Clídice.

Eva ha dit...

Jo també sóc del pateix parer que vosté.

Eumolp ha dit...

De la qual cosa em congratulo. Estigueu boneta, amiga Eva.