Li tinc una flaca a la Moliner. M'empasso disciplinadament els seus Tovallons negres i paro l'orella l'estona que intervé a la cosa del Suplement (per on galopa sense brida, ni fre, ni mesura la Cóppulo, que Déu li minvi l'estridència).
La senyora Moliner té una virtut que m'agrada: no es para en barres i les aboca pel broc gros. En un país que consumeix quantitats ingents de paper de fumar (i no per cargolar cigarretes sinó per agafar-se apèndixs de nominació delicada) trobo que les seves intervencions oxigenen els espais mentals.
La seva militància contra la correcció política controlada per la cúria de la progressia em mereix respecte i simpatia.
Res, que no puc deixar de pensar que és una persona que té el cap ben moblat i que l'administra amb un verb que es gronxa entre la ironia i el sarcasme, virtuts que em plau de reconèixer-li i de lloar-li.
Només li trobo una pega: a mi els Beatles ni fu ni fa i, pel que sembla, ocupen un lloc de privilegi a la capçalera de la senyora Moliner.
En fi, ja ho deien en aquella pinícula: ningú no és perfecte.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada