Espanya fa plorar (JC I)

Lo bon rei que de viatge

a les Índies se’n va anar

no podent estar en silenci,

per la boca va parlar:

“Si la miro des de dins,

oh Espanya!, em fas plorar;

si et veig de part de fora,

rialler em fas estar.”

Com que jo no en vull de penes

ni per reis ni per ningú,

gosaria suggerir-vos

un bell exili oportú.

Hi ha països plens de bèsties

que són belles de matar,

amb donzelles a balquena

que fan de bon festejar.

I si temeu enyorar-vos,

volteu-vos de cortesans

que us riuran totes les gràcies,

des dels petits als més grans.

En Rajoy i la Camacho

feliços seran amb vós:

ell us carregarà l’arma,

ella us tibarà el gos.

A Rubalcaba el sarró

li plauria de portar,

i en Bono té gran traça

quan ve l’hora d’escorxar.

Perquè en Rivera i la Díez

ni plorin ni es fereixin

Oferiu-los, oh magnànim!,

Algun càrrec que es mereixin.

N’hi ha més, la llista és llarga.

Tindreu cort, serà lluïda.

Tots riureu, no hi haurà penes.

Feu-me cas, és gran partida.

Si ho va fer na Isabel

I n’Alfons la va tastar

no us plauria a vós la mel

d’altres terres degustar?

Que nosaltres, des d’aquí,

mirarem d’anar fent via.

I si un dia heu de venir

-de visita- que ens plauria,

que ho trobeu tot endreçat,

polidet, ben agençat,

sense llondros ni cabuts,

enzes, dropos ni barruts.

Lloat sia Déu.