Petit conte idiota (12)

Na Letícia Riudeforns i Bragulat no va saber el perquè del seu nom fins que va aparèixer a les esqueles de La Vanguàrdia, entre En Narcís Ramon i Pedrós i N’Eulògia Fontanills de Riudoms.

Qui li va esclarir el misteri del bateig va ser l'Agustí Esclasans, quaranta-sis anys, casat, amb dues nenes i una dona, Maria Solivella, que ho devorava tot, fins l’alegria que en temps remots l’Agustí havia cregut que li pertocava.

Darrere la barra del bar on les pàgines desplegades del diari li permetien anar repassant l’obituari del dia, segons acreditada tradició dels barcelonins de tota la vida, la cambrera de torn remenava gots i propiciava fantasies libidinoses. L’havien importada d’algun país molt estranger i acreditava el desconeixement imprescindible de l’ofici per seguir exercint una feina que, ai las!, en altres temps era servida amb molta més eficàcia i coneixement de causa per senyors amb camisa blanca i un bigotet ben retallat.

L’Esclasans, a qui natura havia dotat de la facultat de dirigir cada ull al menester que més li convenia, seguia alhora el bressoleig dels pits de la Romy distretament abocada a la pica (ja em sap greu, però així es deia la mossa) i la llista de desconsolats familiars de Na Letícia.

Entre la fugaç aparició d’un mugró esquerre i el coneixement de la parentela de la difunta, l’exclamació el va destarotar: “Oh, Leticia, com la meva besàvia!”

A l’Esclasans li va costar uns segons refer-se de la sorpresa: a) la xicota podia llegir a l’inrevés, b) era capaç d’esbaldir el vidre i tafanejar a la vegada, i c) podia acreditar un domini de la llengua de Llull que afegia un plus d’interès a la incitació de la pell que generosament exhibia.

Enardit pel triple descobriment no es va estar de comentar: “Bonic nom, significa felicitat”.

La senyora Riudeforns (com tothom sap, fins que es produeix el ritual de l’enterrament les animetes poden circular amb plena llibertat, i la dona havia decidit fer una passejada pòstuma) va arrufar el nas: en el seu cas, aquest estat de l’ànima només l’havia tastat en la partida de naixement. Però els ullets de la Romy van dibuixar un “Oh!” tan enriolat que fins un enze de la categoria de l'Esclasans va poder desxifrar un futur imminent d’expansions luxurioses.

Que es van produir, esclar. Però que no van tenir massa bona fi perquè la Letícia Riudeforns, sublevada per la certesa que el seu nom havia estat l’esquer de desbordaments eròtics de tan alt voltatge, no es va desenganxar de la parella i fins va tenir el caprici de materialitzar-se a dos pams dels ulls desorbitats i enfervorits de l’Agustinet al moment just que la Romy atenyia el cim del que seria l’orgasme més embolicat de la seva trajectòria vital i que la decidiria a buscar geografies més amenes per a exercir oficis diversos.

Com és natural, Maria Solivella, que estrenava una confortable viduïtat, va optar per la discreció. I fins i tot va exigir al redactor del diari que no estalviés a l’esquela allò del “confortat amb els Sants Sagraments” tot i que ja no es portava.