dimecres, 12 d’agost de 2009

Carpe diem i mala hòstia


Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,

Assise auprès du feu, dévidant et filant,

Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:

“Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle!

Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,

Déjà sous le labeur à demmi someillant,

Qui au bruit de Ronsard ne s’aille réveillant,

Bénissant votre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre, et, fantôme sans os,

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos:

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain:

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.

El tòpic del carpe diem deu travessar de dalt a baix la història de la literatura (Horaci ha fet molt i molt de mal), però aquest sonet de Ronsard té reservat lloc de preferència en els annals del xantatge emocional.

A mi em fa una gràcia especial, i me l’estimo molt més que el Migonne allons voir si la rose..., per la ració de mala bava i megalomania que ens aporta.

Perquè anem a veure si no és tenir mala llet engaltar-li a la pobra Hélène, quan encara tenia la pell rosadeta i tersa i deuria estar rodoneta com una poma, que temps a venir es trobaria: a) arrugadeta com una pansa, b) sense ni una miserable criada per aguantar-li les neures, i c) entretenint les hores mortes fent labors...

Però això, encara passi. El que té més pebrots i demostra un ego a l’alçada d’un campanar és que li digui en negre sobre blanc que arribada a aquest estat de lamentable decandiment, s’exclamarà meravellada que en Ronsardet n’havia –ai las!- celebrat en altres temps la bellesa i que ella (idiota de mena se sobreentén) havia fet rosegons d’un croissant d’aital categoria.

Olé!

De tota manera, poca broma. Jo, que estic més pel desdeny d’Helena que pels marrameus del Ronsard, sempre he cregut que era dona de criteri i que posada a optar entre els ditirambes llagoters del poeta i altres opcions potser menys literàries però d’una carnalitat i d’una contundència molt més gratificants i eficaces, va saber triar encertadament i s’ho va passar d’allò més bé.

Tria que, endemés, arribada la senectut, li podia oferir records molt més estremidors i de bon rememorar que no els versos, ben escandits això sí, d’un poeta que era considerablement lleig i al damunt sordejava.

2 comentaris:

the silver blue sea ha dit...

i si la vostra Helena hagués estat més a prop de na Wilhelmine Schröder-Devrient? felicitacions pel vostre new look!

Eumolp ha dit...

No tinc empatx a reconèixer que no tenia notícia d'aquesta soprano tan esparpillada. Miraré de firar-me les seves hipotètiques memòries.
Gràcies per les vostres felicitacions. De tant en tant, una mica de lifting no fa mal a ningú.