Si hem de jutjar per l'esverament que traspuen els ulls de l'esquelet, jo gosaria dir que no li agrada gaire que li facin pessigolles als budells. Però esclar, això només és una hipòtesi de difícil demostració.
El que sí que ja dono per comprovat és que la vacança agonitza. Jo, que no segueixo el cicle de les estacions si no és amb l'ajut de la publicitat, em dono per assabentat que l'estiu s'aprima quan ja comencen a florir les promocions de fascicles i col·leccionables. Sí, és cert i no ho lamento: vaig ser un nen de pis i ara sóc un vell d'asfalt. I a molta honra.
La iniciativa que ha tingut La Vanguardia em mereix una sincera aprovació. Posar uns quants ossos, ni que siguin de plàstic, entre els dits dels futurs catalanets i de les futures catalanetes obre perspectives falagueres al coneixement que han de tenir de la pròpia realitat nacional, i això sempre dóna alegria i satisfacció.
A més, hi ha bona propina: ultra avançats coneixements anatòmics, poden prescindir de la plúmbia reflexió filosòfica i saber com som per dintre pel mòdic dispendi d'un euro setmanal. Espero que esbrinar d'on venim i cap on anem no impliqui cap despesa extra, que estem en temps de crisi.
I perquè veieu que no només la quitxalla pot enllaminir-se amb una oferta com la que comento, veieu tot seguit amb quin posat tan seriós meditava la possibilitat de fer la col·lecció una senyoreta que a hores d'ara, naturalment, ja podria arribar feta a peces a mans dels molt honestos lectors del rotatiu barceloní:
En fi, que s'acosta setembre i això sí que no hi ha qui ho aturi!
.JPG)
6 comentaris:
uade retro! la invasió dels fascicles! poc que hi pensava jo ara!
Desde sempre em repeleixen els fascicles.
Sempre ens intenten vendre coses que no necesitem per a res.
Avegades em pregunto si algú mai ha acavat del tot els coleccionables, m'imagino que comencen al setembre i acaven al desembre, no sé...
També tinc un altre dupte, perque comencen sempre al final de l'estiu?
No són bones les altres époques de l'any?
Percert, la senyoreta de la foto és absolutament apetitosa...
He escrit molt sobre esquelets: contes al dominical de l'Avui i una novel·la "Los viajes de Horacio Andersen" (Arola). El meu protagonista és un esquelet viu, respectuós i aventurer.
Però ja en tinc prou amb el meu. No en vull cap més a casa.
O.X.
Ja em sap greu, senyora Clídice, haver obert la caixa dels trons. No hi tornaré, us ho ben prometo.
La meva senyoreta amiga us regracia el compliment i alaba la tria de l'adjectiu: quan la van immortalitzar era ben bé una qüestió d'apetits.
Comprenc el rebuig, senyora Xirinacs, en qüestió de carcanades, dues són multitud.
Publica un comentari a l'entrada