Itineraris

Antonio González, el Pescadilla, va néixer l’any 29 al carrer Fraternitat.

Ara que ja torno a refer itineraris habituals, passo cada dia de matinet per davant de la placa que ho commemora, just abans de trencar per Llibertat. Quatre passes mal comptades i ja puc enfilar Venus i resignar-me a abandonar la civilització per capbussar-me a Barcelona.

A mi, la cosa de la rumba no em tira gaire, tampoc no ens hauríem d’enganyar... Si anem a mirar, els minuets ja em semblen massa esbojarrats. Però no em fa res de treure’m el barret davant dels creadors i diuen els entesos que en matèria de rumba catalana, el Pescadilla té la paternitat. En la cosa del ventilador, no tinc opinió feta, i admeto de bon grat que en Pere Pubill, Peret, tingui dret a tots els reconeixements.

És el cas que aquest estiu vaig recuperar en una de les moltes reposicions que refresquen la programació de la televisió un programa sobre el Pescadilla. Em va oferir uns moments de nostàlgia gratificant perquè li vaig sentir cantar una lletra que no havia sentit més però que conservo en la memòria des de ben petit:

Sóc català

i en porto barretina

i al que em digui res

li tallo la sardina.

Ma mare no deuria ser molt cantadora o la meva memòria és molt selectiva, perquè ultra aquesta estrofa escarransida només estic en condicions d’acreditar que em va ensenyar la següent lletra:

Arriba Espanya

Penjada d’una canya,

Si la canya cau

Espanya adéu siau.

Segur que ma mare no maragallejava; però en la cosa dels adéus la dona hi tocava.

O no?