Tot recordant Anicet

L’any 1877 es considera “l’any memorable” en els Annals dels Jocs Florals.

Àngel Guimerà aconseguia la Flor Natural (L’any mil), l’Englantina (Lo darrer Plant d’en Claris) i la Viola (Romiatge). L’home anava fort: tres premis d’una tacada i Mestre en Gai Saber en un dia.

Per no ser menys, Jacint Verdaguer rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel seu poema L´Atlàntida.

I veureu, a mi ja em sembla bé, però resulta que el bon Anicet de Pagès de Puig, que també aspirava a la Flor Natural, es va haver de conformar amb un accèssit. I no estaria de més que rescatéssim un parell d’estrofes del seu L’ànima en pena, ni que sigui per compensar-lo d’haver-se hagut d’ajupir davant la magnitud dels seus contrincants i perquè aporta uns detalls de certa precisió morbosa a les diverses versions que tenim de l’amic Arnau i les seves malvestats.

Diu així:

La morta és estesa

davant de l’altar,

vestida de monja,

los braços creuats,

rosari a la cinta,

Sant Crist a la mà;

dos ciris llumenen

a cada costat.

Sens por ni respecte

com llop famejant

que aguaita l’ovella

dormida en lo jaç,

lo comte s’acosta:

ja hi és al davant.

Déu guarde a la morta

del comte l’Arnau.

La morta duu als hàbits

cordons ben nuats;

al comte fan nosa:

se treu lo punyal,

li estripa la roba,

ja troba la carn,

dels ulls no es contenta,

ja hi posa les mans.

Jesús, quin miracle!

Déu meu, quin espant!,

la morta els ulls obre

i es posa a plorar.

Lo comte s’esglaia,

ja va reculant.

Ai, pobre del comte,

del comte l’Arnau!

Vés a saber si per a un públic adolescent i que es mou amb comoditat pels terrenys escabrosos de vampirismes diversos, aquesta pinzellada que ens innova sense ambigüitats de la tirada necrofílica del bon comte l’Arnau seria un esquer llaminer per a iniciar-se en la lectura dels clàssics.

Que no se sap mai i de més verdes en maduren.