dissabte, 8 d’agost de 2009

Horror i pedagogia

El 18 de març de 1847 Henri Sanson va rebre l'ofici que li feia saber que havia estat destituït. Era el punt i final de set generacions de botxins (1688-1847) que s'havien anat succeint en el càrrec. Sense aquesta decisió administrativa, la família Sanson també hauria deixat la plaça d'executor perquè el matrimoni d'Henri, atzars de la paternitat, només havia estat beneït amb dues filles, gènere que, com és sabut, estava exclòs de la successió macabra.

Sigui com sigui, el lleure i una vocació literària que fins al moment sembla que no s'havia manifestat, el va decidir a escriure. El resultat: Set générations d'executeurs, 1688-1847. Mémoires des Sanson, mis en ordre, rédigés et publiés par H. Sanson, ancien exécuteur des hautes oeuvres de la Court de Paris, editat per Dupray de la Mahérie et Cie., éditeurs, Paris 1862.

El mateix any se'n va publicar a València una traducció, feta per D. J. L. y M., a la Imprenta de José María Ayoldi.

L'any 1970 Tusquets Editor va recuperar part d'aquesta traducció en el volum 9 de la seva col·lecció Cuadernos ínfimos i li va donar aquesta bonica portada que potser peca d'una certa morbositat, però que combina encertadament els tons gris i magenta.

A la pàgina 49, podem llegir: "Acostumbrábase en Francia en el siglo XI, época en que la validez de los contratos descansaba únicamente en la fe de los testigos, a pegar bastante fuerte a los jóvenes y niños el día que se firmaba un acto para grabarles en la memoria aquel hecho importante, existiendo la misma costumbre en España con motivo de la ejecución en horca, pues més de una madre acostumbraba a llevar a sus hijos de corta edad a aquel espectáculo, y pegarles fuertemente en el momento de dar el moribundo el último suspiro, para que aquel ejemplo, grabado profundamente en ellos, los preservase para siempre de semejantes crímenes".

El traductor, a qui no deuria plaure l'al·lusió del gavatxo, anota a peu de pàgina: "Este uso del pueblo bajo, rarísimo en nuestro país, ha desaparecido por completo hace ya muchos años con la horca".

Però l'home no deuria anar massa ben encaminat en les seves matisacions perquè Raimon Caselles, a la narració Dia de sentència amb què obre el seu recull Les multituds publicat el 1906, diu: "Hi havia homes que per res del món s'haurien deixat perdre la sentència; perquè així com hi havien anat de nois agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per fer-los saber la trista fi del mal obrar. Eren d'aquells que esperen que el sentenciat torci el coll per donar als infants la tradicional bufetada que els serveixi d'experiència".

Des que vaig llegir ja fa molts anys aquest fragment, que em va cridar l'atenció perquè corroborava el que m'havia explicat el meu avi, que es veu que havia basat part del seu criteri moral en una lliçó d'aquesta mena amb què l'havia obsequiat el meu besavi. No cal dir que saber que un procediment tan instructiu arrela en una tradició francesa del segle XI em dóna la tranquil·litat de poder dir que pertanyo a una família respectuosa i seguidora de l'ordre consuetudinari.

I això és tot. Agost és un més que es presta a remenar vells prestatges i, com és evident, l'amic Sanson ha volgut avui passar una estona entre les meves mans i ha reclamat per torna la companyia del també amic Caselles.

Perquè jo, en qüestions d'amistat, tinc la màniga molt ampla.