Cabòries

Ara que he descobert d’on vinc, ja em puc preguntar on vaig. Qui sóc no m’inquieta, ni ara ni abans. Amb tot, he de reconèixer que el rau-rau que neix en aquest forat que ja fa temps ocupava l’estómac em pertorba les reflexions. Si tingués esma capgiraria el rellotge i miraria de saber si són tres quarts de quinze o tres quarts de fusta i un tauló. Posats a triar, em decantaria per aquesta última hora. Mal que em pesi ara que sóc de marbre, el meu últim estatge va ser de fusta, i li reconec una calidesa que la pedra em detrau. Vès què hi hem de fer, però; l’estatuària mana i m’han plantat al bell mig d’un joc de metàfores que haurien de propiciar en el contemplador algunes reflexions sobre la fragilitat de la vida i el pas del temps. Com era allò? “Omnes vulnerant, ultima necat.” És banal, però ben cert. Tot i que fer recaure en l’últim gra de sorra la responsabilitat del traspàs sempre m’ha semblat un pèl trampós. Ara que ja tinc perspectiva per afirmar-ho, crec que puc desvelar que no morim perquè se’ns acaba el temps, sinó que se’ns acaba el temps perquè morim. I si la diferència és subtil i no va més enllà d’un mer joc de paraules, no per això deixa de semblar-me de justícia restablir els termes exactes de l’equació.

I dit això i vist que cap ànima caritativa m’ofereix un àpat funerari per minso que sigui i que hauré de seguir comportant aquest buit incòmode al païdor, opto per recloure’m en un discret silenci.

El posat hi acompanya. I si ningú no posa en evidència les meves cabòries tan poc elevades, podré seguir fent veure que us interrogo sobre algunes profundes inquietuds sobre el vostre esdevenir en aquest món.

Que no passa de ser un món de mones. O és que us havíeu afigurat alguna possibilitat més confortable?

Càbales

M’ho estic rumiant...

Alternativa feminista a una certa mena de redempció? Provocació sicalíptica per la via blasfema? Solució desesperada per a vèrtoles resistents als tractaments habituals?

Vés a saber...

En tot cas, honor sia fet al nuador de cordes que ens vela aquell origen del món que Courbet, prou més descarat, va elevar als altars del realisme més despullat.

I que vostès m’ho sàpiguen dispensar.

Amputacions

L’escriptor de diumenges a la tarda, després de pensar-hi molt, va arribar a la conclusió que allò que el separava de l’obra mestra era el patiment. “No hi ha creació sense dolor”, va concloure.

Voluntariós i decidit va dissenyar un programa d’amputacions i s’hi va sotmetre amb severa tenacitat. Ell sabia que el premi segur havia de ser ocupar el lloc que li pertocava a l’Olimp de la ploma.

Un cop va haver exhaurit una diversa panòplia de sacrificis afectius, abandonat de tots (i de totes, naturalment), i no havent aconseguit cap progrés substancial en el camí que s’havia traçat, va abordar el més tèrbol sacrifici de parts diverses de la seva anatomia.

I ara és l’hora que sense braços ni cames ni altres apèndixs de més difícil nominació s’interroga sobre quin misteri insondable li barra el pas de la creació definitiva.

I és que l’escriptor de diumenges a la tarda no ha sabut entendre que el seu terreny d’excel·lència no era cap més que el silenci.

Lloats sien els déus!

Intuïció d'agost

Pensava avui en els corbs -aus enigmàtiques i intel·ligents on n'hi hagi-, en els seus hàbits alimentaris, la seva fidelitat obstinada en la mort, la capacitat que tenen d'estrafer sons diversos i sorprenents i, és evident, en l'elegància del plomatge, que els allunya del culte absurd a la variació que enlluerna miríades de babaus.

Són aus distingides i circunspectes. Una meravella, vaja.

Perdut com estava en aquestes cabòries m'he sentit de sobte reclamat per un cert projecte de griu que, en algun moment del passat difús que m'acompanya, vaig perfilar en un paisatge de tardor.

La gelosia és extremadament perversa, especialment si neix d'un pensament esbiaixat.

Caut com sóc, he reclamat el meu griu a aquesta finestra, per fer-li honor i mirar de posar una mica d'equilibri en hipotètiques futures batalles que serien, sens dubte, sagnants i sense raó.

Com totes les batalles, és cert.

I per arrodonir-ho i donar-hi un toc d'elevació espiritual, he remenat els fulls d'un altre Griu (el de Vinyoli) que m'ha obsequiat a tot atzar aquestes màgiques paraules:

L'ESPERA

M'entelo com un vidre pel baf de l'atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m'ho permeten
les veus del bar.
Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
Tot d'una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t'acostis,
fins a salvar-me.
Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
l'espera.

Joan Vinyoli, El griu, Col·lecció Cristalls, n. 17, Edicions la Magrana, Barcelona 1978, pàg.37

Sí, no és cap cosa extraordinària. Una simple prefiguració d'agost.

Jonàs

Cansat com estava del paper assignat ha decidit embullar la troca i s'ha plantat el peix al cap. Li pesa, és cert. I sordeja, és clar. Però pel que s'ha de sentir, pensa, m'estimo més portar la balena travessera que anar fent tombs entre sucs gàstrics.

Nosaltres direm: "Tot és qüestió de gustos", i ens quedarem tan amples. Nínive no ens inquieta -la seva existència és cada vegada més prima i els pecadors campen a cor què vols, com ha de ser i és de justícia- i de Jahvé en tenim vagues referències potser tan incomprensibles com en els orígens.

Jonàs s'hi repensa: "Peix, dic? Si era una balena vaig errat. Però aquest no canta. Sigui doncs peix i no ens atabalem. Si em vénen ois, perbocaré i ja veurem com se'n surt".

Tant de tràfec fatiga Jonàs. El Sol es lleva, el Sol es pon. Res no porta enlloc.

Ha triat cala segura i s'ajeu. Mira fixament el cel i li pesa el silenci de la nit. Comptar els estels no el distreu ni li fa venir la son. Podria deixar-se aclaparar per la immensitat i sentir-se ínfim, però està tip del seu paper, de tots els papers, de l'absurd.

Tanca els ulls i escolta la festa que fan a la ciutat. D'alguna manera saben que se salvaran i ho celebren a l'avançada.

Però no és sinó un treva.

Passaran els dies i les nits. Els llibres s'oblidaran. Jonàs despertarà i Jahvé arraconarà perdons ben inútils.

D'alguna manera o altra tot ha de retornar al sentit original. Al capdavall el Caos no és més que un peix que es mossega la cua.

Galatea

Un excés de velocitat en la fugida d'idees li ha afuat la closca de la part del darrere. Hi va haver un temps que mirava de retenir-les, fins que el bon sentit comú li va donar entenent que era millor prescindir-ne: massa pensaments engavanyen i acaben per fer nosa.

Assentada aquesta veritat incontrovertible s'ha aplicat a perfilar-se un bell posat contemplatiu. No cal dir que se n'ha sortit i com a premi li ha nascut una endreçada corona a la part de dalt de la clepsa.

Ja monarca, només li calia un estol de cortesans... Gravíssim dilema per qui pensa que dos són multitud.

Per això ha optat per l'adoració onanística: simple, neta i eficaç. Asèptica. Bé, i escèptica. O sigui, virtuosa.

Només algunes paraules, molt de tant en tant, el fan estremir. Com les que recita Nemorós: "Per la nit escoltàvem vora el foc l'enrenou/de la vella tartana, de la tartana negra,/de la tartana incògnita que creuava la nit,/lentament, tristament, a punt de fer-se estelles".

Nari nan

Vegeu-lo que content que sembla... Si haguéssim de fer cas a la veu del poble, avançaríem una hipòtesi de contracció al deure laboral i ens reconfortaríem amb ell: s'ha fet el que calia i ja és hora que se'ns doni un bol de brou ben guanyat.

Però fugirem de llegendes benintencionades i agafarem la veritat per les banyes.

La pala que tragina li ha servit per allisar la vuitena tomba. De les set princeses precedents, cinc han agonitzat en una lenta tortura d'esgarips inaudits -en el sentit pristí de la paraula, naturalment-, dues estan en trànsit d'esbatanar els ulls i fer-se preguntes inquietants abans de precipitar-se a la més negra de les misèries, i a la que acaba de sebollir li queda encara un temps de somni clement abans d'haver-se de replantejar l'abast de les amistats perilloses.

És el que tenen els nans, que tendim a interpretar-los equivocadament, a la llum de versions interessades i sempre lluny de la veritat.

El pitjor dels enemics és el que se'ns presenta amb una pell de be metafòrica.

Com ho fa el temps.

Lletra d'Eumolp

T'estalviaré explicacions inútils (em decebries si t'hagués de suposar alguna inquietud pel que he fet aquests dies) i aniré directament al gra:

Has aconseguit indignar-te?

De bon de veres que espero que no ho hagis fet! Ni en contra dels uns ni a favor dels altres, és clar.

En aquest món de mones que ens complaem a rebutjar, ja hem quedat entesos més d'una vegada que la misèria va per barris i que l'únic que ens entestem a compartir és l'estultícia.

Els uns, grimpant als arbres -aquest detall del retorn als orígens d'una subfracció del sector apocalíptic he de confessar que m'ha tocat la fibra-; els altres, fent mans i mànigues per tornar a acostar la camisa al cos per seguir fent veure que no passa res.

Deliciós espectacle del desconcert, que no es paga amb totes les pessetes del món!

Ja sé que tu t'ho prens més a la valenta que jo, però ja se sap que Déu Nostro Senyor, en la seva infinita saviesa, va fer les monedes amb dues cares perquè s'acompanyessin per sempre podent estalviar-se el desagradable mester d'acarar-se.

Per això estic convençut que la nostra amistat serà de llarga durada, obligats com estem a traginar-nos podent ignorar-nos sempre que convingui.

En tot cas, només t'escrivia per confirmar-te en la certesa que sé que compartim: el que pot empitjorar, empitjora. I ho farà.

Tingues-ho per cert.

En la confiança d'aquest futur tenebrós, amic, rep la meva més afectuosa salutació.

Estigues bonet.

Feliç Sant Jordi i bones vacances!

El meu amic Eumolp em demana vacances i jo, que sóc de cor tendre i no tinc mai un no per a ningú, les hi concedeixo de grat.

Li he preguntat si té intenció de tornar. M'ha mirat com ho fa ell, amb un posat mig seriós mig sorneguer; s'ha estat una estona en silenci, després ha arronsat les espatlles, ha fet mitja volta i se n'ha anat xano-xano.

Jo crec que sí que tornarà; però en la voluntat dels altres no s'hi pot manar, és evident. Mentre es feia petit-petit i es fonia per un racó de la pantalla li he dit que els meus dits seguirien al seu servei i que si mai li venia de gust podríem tornar a enfilar un d'aquests exercicis de redacció que distreuen alguns dels meus lleures.

Per un moment m'ha semblat que feia la intenció de girar-se, però devia ser un simple efecte òptic o potser era que s'acomodava el gep abans de fer la passa definitiva.

Perquè ara que ja no hi és us ho puc dir: sempre he sospitat que la gepa que tragina és més d'atrezzo que real.

Com tot ell, en definitiva.

Doncs res, estigueu bonets i fins a una altra ocasió que ens sigui propícia.

Divertiment pasqual

Estic

Gest

La veritat em fa pànic. Com la naturalitat i totes aquestes galindaines que adornen des de fa temps els criteris estètico-pedagògico-morals dels meus coetanis.

A mi, doneu-me artifici: una mentida ben elaborada val més que mil veritats.

Que jo sustenti aquesta opinió o just la contrària no ha d'inquietar ningú. Fet i fet, no m'inquieta ni a mi mateix. Estaríem frescos, en una època com aquesta on a còpia de privilegiar els mitjans ja hem perdut tots plegats la perspectiva dels fins.

Com que estic mig de vacança, em permeto de seguir el que diuen les ràdios. Amb això de les mesures econòmiques preses pels partits del govern i els subsegüents esgarips dels partits de l'oposició ha tornat a la palestra la vella cançoneta de les dificultats que tenen els manaires per "comunicar".

Ja ho deien els tripartits i ara hi reincideixen els units en la convergència: no ens sabem explicar; fem el que que cal, però l'espifiem en la política de comunicació.

Doncs jo m'ho faria mirar, la veritat... Posar mitja dotzena de paraules una darrera l'altra i que tinguin el sentit que volem no deu ser massa difícil.

Ara bé, hi ha dues pegues:

a) Potser no cal pretendre que el que jo faci no aixequi unes butllofes de l'alçada d'un campanar,

b) Potser cal admetre que tant si faig aquesta cosa com si faig la contràrial, les butllofes seguiran sent de l'alçada d'un campanar.

Però amb aquestes i altres coses anem passant els dies, que en el fons és el que importa i ens convé a tots plegats.

Ah, i si us preguntàveu què hi fa la senyoreta de torn exhibint pudorosament les seves nueses us he de dir que ni jo mateix no ho sé.

Potser simplement l'he trobada bufona i feia molt de temps que no en treia cap a posar un toc de nostàlgia als disbarats que m'entretinc a enfilar.

Tisorades

Ja sé que és mal moment per lloar-ne l'excel·lència, però em sap greu que aquest digníssim estri estigui en boca de tots i en facin arma llancívola. Uns, per reivindicar-se com el cirurgians de ferro (malaguanyat Costa!) que el país reclama; els altres, per situar el contrincant al bell mig de la diana.

No em puc estar, però, de deixar constància que entre totes les eines de tall és la més gràcil. Suggereix exòtiques danses entre dos llums i sospirs de mitja tarda. O troques embullades que cal desentrellar.

Només desitjo que els retalls que ens quedin no facin de mal recosir.

Però és que jo sóc, en el fons, un il·lús sense remissió.

Abendlied

El cel té una blavor de misotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent.
I la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O clara tardor de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en el fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com el món, s'apaga.

Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d'Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Shumann.

(La vastitud oceànica de les meves ignoràncies m'havia privat fins ara del plaer de llegir Màrius Torres. Però l'any 11 m'ha obert una porta i jo que n'estic content. "La tarda pren una ànima de violoncel": set paraules que anuncien una bona amistat. Tenia ganes de dir-ho.)

Licy

No s'entenia amb la sogra, ja em direu quina novetat... Pel que sembla, haver conegut Freud i ser una llumenera en la cosa de la psicoanàlisi no li va estalviar aquesta mena de petits inconvenients que adornen la vida del comú dels mortals.

No em consta com portava el tema en Giuseppe Tomaso. Tampoc no m'inquieta massa, la veritat. El tal Giuseppe no m'arriba perquè es lamentés de les disputes domèstiques, sinó perquè se li va acudir allò tan bonic de "alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual".

Aquesta sentència (aixequeu-vos i lleveu-vos el barret) posa una pedra a la sabata de tots aquells que es complauen a esmorzar llesques d'utopia.

Cal tocar de peus a terra. Lampedusa és avui una illa sacsejada per l'allau dels qui s'esmunyen de les dentellades de voltors de divers pelatge. Berlusconi fa discursos i anuncia una solució de difícil encaix.

Jo escolto la ràdio i divago.

Burt Lancaster, Claudia Cardinale i Alain Delon m'acompanyen. Visconti ni s'ho mira, ell està per altres coses.

I encara més lluny, Llorenç Villalonga dibuixa Bearn amb un somriure burleta.

Escola del Treball

Com que és dia de pluja i tenia coses molt urgents per fer, he decidit continuar remenant vells papers.

M'he topat aquesta vegada amb el calendari-horari de l'Escola del Treball (curs 1932-1933).

I m'ha fet goig reproduir-ne el principi i el final; l'alfa i l'omega, per entendre'ns.

I fet això he tancat la capsa del paperots i l'he retornada al prestatge perquè descansi.

Tant de traüt no li pot ser bo!

Ubi sunt..

La nostàlgia és mala consellera: estirant el fil, ves que no ens trobéssim enyorant la vida a les cavernes i les virtuts de la fulla de parra. Amb tot, com que ja tinc un peu aquí i l'altre allà, de vegades em pren com una mica de recança pel desgast que han sofert les formes.

Això ve a tomb perquè remenant papers he trobat aquesta carta que el Cap de Secretaria de l'Escola del Treball va adreçar fa molt i molts anys al meu pare (el nom del qual he esborrat per allò de la discreció i del respecte a la privacitat). Pel que se'n dedueix, el meu progenitor practicava el vici nefand de l'absentisme escolar. Pel que em consta de la memòria familiar, l'excusaria el fet que l'home, alhora que mirava de formar-se, ja es dedicava al noble esforç de guanyar-se les garrofes. Excuses de mal pagador? Potser sí, però permeteu-me que miri d'exculpar l'home que em va inculcar (tampoc no calia posar totes les cartes damunt la taula) la noble contracció al deure laboral i de tota mena.

Sigui com sigui, el to de la carta, la impecable redacció, les reflexions adduïdes i la intenció amb què es va trametre m'ha fet pensar una mica. Podria jurar que no trigaré massa a llegir en algun paper que l'educació al nostre país està tocant fons. Potser sí, potser no. En qüestió de fondàries hi ha molts matisos i escandalls diversos.

Amb tot, com que en la qüestió del fons és molt difícil posar-se d'acord, avui em complau de quedar-me en la pell de les formes.

Avui, una cosa com aquesta la pelem amb un sms generat automàticament per un programa de gestió.

És així i no cal plorar-hi.

No té cap importància o té la que té.

El món gira i no us recomano que intenteu baixar-ne.

Dia set

Si l'agenda no menteix, avui em toca descansar.

M'ha quedat prou polidet, no us sembla?

Idiota ho és. Arriba a conte?

M’hauria agradat tenir un jardí amb cinc arbres però m’he hagut de conformar amb un pati que té un sol arbre –un pèl escarransit, tot s’ha de dir– però amb força plantes. Les que més m’agraden són un parell de marqueses: cada any les repelem amb la certesa que no rebrotaran, però elles s’entesten a obsequiar-nos amb una ufana esplèndida de pàmpols orgullosos i un pèl desmesurats.

El pati –en això sí que l’he encertada– té un mur que el separa del carrer. Per això he agafat el costum de sortir cada matí per veure si he tingut sort i hi trobo alguna mà tallada. M’he acostumat a pensar que, així que la trobi, casa meva levitarà i sense com ni per què ens despertarem tots plegats ran de mar. I que la meva casa serà blanca i que hi desfilaran hostes insòlits, que és el que m’agradaria.

La meva dona, si alguna vegada he tingut la debilitat d’explicar-li aquestes cabòries, mig somriu i em diu: “Noi, ja t’ho deia ton àvia: el llegir fa tonto. Vols que anem a fer un tomb?”

Jo faig que sí amb el cap i també somric. I sortim, que el vespre és amable i fa de bon passejar.

Abans de tancar la porta, però, mai no deixo de comprovar que el vis de vanadi sigui al seu lloc: a la butxaca de Pulcre Trompel·li, com li correspon.

À rebours

"Els diàlegs impossibles tenen sempre conseqüències de dubtosa utilitat. Però la vida només té sentit si som capaços de capgirar els catúfols de la sínia..."

Aquestes paraules idiotes són les que em va obsequiar Des Esseintes quan ja havíem escurat tots els culs d'improbables ampolles d'alcohols de dubtosa procedència.

Potser per això, o per qualsevol altra raó que ara se'm fa difícil de situar, em vaig llençar als mercats d'atuells obsolets fins que vaig aconseguir de firar-me aquesta bonica màquina d'escriure.

"S'ha de recuperar l'inútil", crec que també em va dir el delicat i mig oblidat decadent.

Però no ho juraré. Els records són tèrbols i la veritat sempre bascula entre els atractius aspectes multifactorials de la mentida.

Ara, però, tinc un dilema. Si sóc conseqüent amb la despesa que m'ha ofert tan bonic artilugi, hauré de desaparèixer d'aquest món tan sofisticat d'impulsos electrònics.

Tirant enrere enrere, no sé si encara m'hauré de refiar dels missi dominici.

Que tampoc no estaria malament.

Temps al temps.