Idiota ho és. Arriba a conte?

M’hauria agradat tenir un jardí amb cinc arbres però m’he hagut de conformar amb un pati que té un sol arbre –un pèl escarransit, tot s’ha de dir– però amb força plantes. Les que més m’agraden són un parell de marqueses: cada any les repelem amb la certesa que no rebrotaran, però elles s’entesten a obsequiar-nos amb una ufana esplèndida de pàmpols orgullosos i un pèl desmesurats.

El pati –en això sí que l’he encertada– té un mur que el separa del carrer. Per això he agafat el costum de sortir cada matí per veure si he tingut sort i hi trobo alguna mà tallada. M’he acostumat a pensar que, així que la trobi, casa meva levitarà i sense com ni per què ens despertarem tots plegats ran de mar. I que la meva casa serà blanca i que hi desfilaran hostes insòlits, que és el que m’agradaria.

La meva dona, si alguna vegada he tingut la debilitat d’explicar-li aquestes cabòries, mig somriu i em diu: “Noi, ja t’ho deia ton àvia: el llegir fa tonto. Vols que anem a fer un tomb?”

Jo faig que sí amb el cap i també somric. I sortim, que el vespre és amable i fa de bon passejar.

Abans de tancar la porta, però, mai no deixo de comprovar que el vis de vanadi sigui al seu lloc: a la butxaca de Pulcre Trompel·li, com li correspon.