Vagues vagues

Aquest matí m'he concedit una petita treva entre feina i feina i m'he capbussat un cop més en l'actualitat del vuitcents (atès que la del tercer mil·leni, si he de ser sincer, no m'acaba de molar ni d'enrotllar).

Diu l'amic Amades (pàgina 894 del volum I d'Històries i llegendes de Barcelona) que " quan s'establí la supressió dels cementiris parroquials sorgí la dificultat que els fossers de cada barri perdien la feina. Per conjurar el conflicte s'establí el costum de fer pagar les cadires a les esglésies. Aquesta innovació va ésser mal vista per una part de la població, que deia que no era lògic que els parroquians haguessin de mantenir els fossers que podien cercar altra manera de viure. Molta gent, però, deia que li valia més pagar un xavo per poder seure que no pas restar sense enterrament".

Amb un ull posat en aquest antecedent, m'he quedat pensant si els soferts viatgers de rodalies estarien disposats a pagar un plus per seient, si amb això podien estalviar-se la vaga que aquesta setmana han fet el maquinistes per tenir unes places d'aparcament. Ben gestionats, els dinerons de les cadires llogades, qui sap si bastarien per posar a disposició dels soferts conductors una flota de limusines que fins els estalviaria la necessitat de disposar d'aparcaments.

Això de les rodalies em sembla un fet de gran diversió i felicitat. Corre aquests dies per les televisions un anunci que proclama que el traspàs de tan útil servei només té parangó en la cosa de la policia. És la filosofia del "i jo igual o més que tu". I per reblar el clau de la medalla, s'innova el sofert usuari de la gran aportació: un servei d'atenció al client que té, oh meravella, telèfon i tot.

M'agrada viure en aquest país. El paradís de la genuflexió i el panxacontentisme. Què faria jo mateix de mi mateix en un món on la normalitat fos paradigma?

Neulir-me, segur.