Cava o champagne?

Hi ha moments que la feina escanya i no pots dedicar el temps que voldries a la contemplació de les belleses del paisatge. Tenir el cul llogat i/o aspirar a alguna garrofa escadussera per distreure el rau-rau, comporta aquestes servituds. I cal traginar-les amb una discreta esportivitat, que per a això estem. I per a tot el que ens vulguin manar, naturalment.

Aquests dies que la cosa de la immoralitat pública va grassa, que els mitjans de comunicació en van plens, que els gúrtels, els pretòries i els millets aporten amenes novetats, que els retalls a les nòmines ens animen la vesprada, i que tutti quanti esmolen els ullals del jo-sí-que-sóc-l'hòstia-de-guai mentre que l'altre és-un-fill-de-puta-de-l'alçada-d'un-campanar... a mi ja no em queden ungles de tant que me les rosego vista la impotència de poder fruir de l'espectacle a cor què vols.

De tota manera, no em sé estar de dir que tot plegat em fa somriure: a què vénen tants escarafalls si era cosa cantada? O és que hi ha alguna ànima de càntir que havia mai donat per entès que els digníssims representants de la casta dirigent (sia econòmica, sia política) estaven fets de pasta de full d'honestedat farcida de crema d'honradesa?

Vinga, vinga... Fan el mateix que el senyor Felip o la senyora Engràcia que paguen en negre per estalviar-se l'IVA, però ho fan a l'engrós, mentre es pixen a la boca dels qui baden mirant la tele. I brinden amb xampanya. Del bo, que és el car.

Que Rosseau era un cantamanyanes i en canvi Hobbes hi tocava.

Vaja, diria jo.