dilluns, 12 de març de 2007

Gens i ales

Sóc d'una mena de manera que quan se'm posa una música al cervell no m'abandona en tot el dia. El meu repertori no és excessivament variat, ho he d'acceptar: bascula entre "Tinc una vaca lletera/no és una vaca qualsevol" i "Mon carro me'l robaren/anit mentre dormia".

Això no tindria -no té- cap mena d'importància, si no m'entestés a deambul·lar entre els éssers vagament humans que pul·lulen al meu entorn entonant aitals aberracions, la qual cosa em deu donar a ulls i a orelles d'altri un escàs crèdit.

El fet, amb tota evidència, no m'inquieta excessivament.

És el cas, però, que tot el dia que em barrina el cervell una divertida cançó de Francesc Pi de la Serra, precisament en una tornada d'allò més escaient: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol".

El detall curiós és que en el llibre que tragino i vaig llegint a estones (Cada taula, un Vietnam de J.M. Huertas Claveria) he trobat reproduïda l'estrofa d'un poema d'Ibáñez Escofet:

Tapen el sol els fills de puta
de l'esquerra, de la dreta i de tot lloc,
la boira espessa ens tapa tota ruta
encar que caminem a poc a poc.

Et voilà!

Jo, que em vanto de ser d'una lentitud aclaparadora, m'he sentit molt confortat per la feliç coincidència.

I ho escric. Perquè sí.