dilluns, 26 de març de 2007

Associacions

A l'hora d'escollir cavall aquesta Mort se l'ha triat molsudet. Li lloo el gust perquè en qüestió de darreres, la comoditat hi pot molt.

De fet, no sé per què, aquesta pintura em fa pensar en un lamentable dinar a un restaurantet grec que hi ha a la vora de casa. El menjar era satisfactòriament trampós, com la decoració -que arribava a crear un miratge d'autenticitat de tan falsa com era. Però el que vaig trobar imperdonable, t'ho miris com t'ho miris, va ser l'exigu diàmetre de la cadira, que no dubtaria a titllar d'insultant. Ja em direu si un vessament de natges impossible d'evitar no us hauria amargat la dinada. La solució, evidentment, no tornar-hi. Oi més quan en qüestió de restauració forana el meu barri en va gras. A cinquanta metres escassos de l'establiment del cul estret n'hi ha un altre del mateix ram que no crea males sensacions i que ofereix uns seients sòlids, consistents, d'amplitud generosa. La ingesta de lípids, en aquestes condicions, es fa més amable: no has d'estar pendent d'aixecar-te amb una diana perfilada al darrere que convida a sicalíptics exercicis de punteria (ja em passareu per alt l'associació eroticoescatològica).

Ara, si anem a mirar i tenint en compte que la imatge és mexicana, també hauria pogut recordar una molt simpàtica ocasió en què sopant en un bonic local d'aquesta nacionalitat, un molt bufó escarabatet feia companyia a les tortes i s'hi passejava amb una elegant displicència. Atès que érem els convidats i no era el cas de posar en evidència ningú (ni els amos del local ni els convidadors de torn) em vaig limitar a desfer-me amb discreció de l'hoste insòlit i a deglutir amb el meu millor somriure la llesqueta. He de confessar que vaig sentir un crec-crec sospitós. Només em pesaria acceptar que vaig deixar el meu amic peripatètic atabalat i sense elitre.

Però això, és clar, no ho vaig poder escatir.