dissabte, 31 de març de 2007

Addenda


No m'excusaré pel lapsus cronològic. Simplement adduiré que en aquests precisos instants la dotació neuronal de qui això subscriu i de la simpàtica bella dorment que ha condescendit a encapçalar aquestes línies són perfectament equiparables.

Ja sé que això no obvia la pífia però, què hi voleu, posant els punts sobre les is un hom se sent més reconfortat.

D'altra banda, em calia un terme de comparació a la desfilada d'ahir (o de la que encara trigarà dos mesos a produir-se, vés a saber). Aquesta té més color i un posat de resignació precristiana molt en consonància amb la vitrina on és obscenament exposada en benefici de l'expansió cultural del contemplador de torn.

Amb tot, a mi qui de fet m'enamorava era el Negre de Banyoles, en la mesura que acreditava un plus de poca vergonya en els processos de deshumanització del difunt. D'altra banda, no em negareu que la taxidèrmia -per matussera que sigui- implica una voluntat d'eternitzar el moment que supera de llarg el simple abandó a l'aventura dels processos de corrupció natural o a l'escassa eficàcia de les tècniques de momificació. Ni els egipcis ni els peruans em sembla que puguin acreditar massa mèrit en el terreny de la preservació del gest. I tampoc, no ens enganyéssim, les miraculoses conservacions via cos incorrupte, pel que m'ha estat llegut de poder constatar in situ.

Tot plegat, tanmateix, misèria i companyia. Qui sap si en algun racó remotament indesxifrable dels difunts exposats, una petita llum de consciència no els permet de contemplar els contempladors i riure-se'n amb escassa benvolença? Al capdavall, com explicar si no el tenaç somriure que acrediten totes les mòmies...

Doncs ja ho sabeu, dilectes amics, quan us encareu a un difunt d'aquests, componeu el vostre gest i no descarteu ser espectador i espectacle a la vegada.

I no us espantéssiu si algun us fes l'ullet!