31 de maig

Llir entre cards, los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que n'hajau grat,
e, si amor d'amar ha mi lloat,
creeu-lo ferm, car no ho fa desmentir.

Ausias March, 28 (41-44)

Delicatessen

No sé si sou especialment donats a la mortificació. Jo tinc per mi que és un exercici de doble tall, perquè va i li agafes afició i acabes fet un Sant Llàtzer i deixuplina va i deixuplina ve i resulta que més que santificat acabes amb un somriure beatífic que desmenteix amb absoluta contundència la penitència i t'adscriu a l'alegre colla dels pervertits.

Bé, i què? Al capdavall cadascú les enfila per on pot i si heu d'extreure alguna consolació de l'ús de tan trenat artifici, el poso a la vostra disposició perquè en feu l'aplicació que més us abelleixi.

Jo, que sóc de poble i poc donat a les sofisticacions, crec que en faria un clauer. Això voldria dir potser que tindria una clau enorme i rovellada, d'aquelles que només obren castells o casalots. I que tindria moltes estances esbalandrades i amb alguna teranyina ben aposentada per perdre-m'hi en una exploració de tardor o primavera, que són amb tota evidència les estacions per explorar.

Després, em retiraria a alguna sala vestida de domassos un pèl arnats i decadents i em mig ajauria en una butaca ratada amb una copa de cristall a les mans. Contindria, és clar, algun vi avellutat i de reflexos carmesins, que jo assaboriria a glops petits mentre el sol es pondria i m'abandonaria a melangioses reflexions sobre la fugacitat del temps i la incertesa dels béns terrenals.

Tots això faria, és clar, si tingués una clau.

De moment, però, em conformo amb un teclat i una espurna de llampadura. Que tot és bo per sobreviure.

Biaix

Estava considerant la possibilitat -hops!- de fer un salt precís i ajustat i travessar el cércol. Banda per banda, la del mirall que tu detentes és sens dubte la que trio i aquest camí que ara penso és el que m'abelliria.

Sí, ja ho sé, envitricollat i barroc, obstinadament clus... Què hi vols, em deuen haver parit així.

I no me'n dolc, que ja em van explicar en el seu moment que el meu part va ser llarg i difícil, més de vint hores de tenaç resistència, posant com a pretext (era l'únic que podien entendre) que no volia llançar-me de cap en aquest món, que em calia posar-hi primer els peus, potser per temptejar si era sòlid el terra i no em portaven a un parany i que després me n'hagués de penedir.

D'aleshores ençà he estat home de claustres. No és el moment de repassar-los però sí d'afirmar-me com el que sóc, l'enclaustrat encauat. Tendeixo al cercle i em sento còmode recorrent la circumferència: no en va me la van definir com el lloc geomètric del punts que equidisten d'un de sol. Sóc per tant, home d'equilibri, funàmbul de la supervivència.

És cert, de tant en tant em tempta l'espiral, no ho he de negar pas. I no la descarto. De moment, però, acato la llei que m'autoimposo i m'aplico a caminar lent fitant l'únic què que em justifica.

Tu, amb tota evidència.

Un altre tomb de torca

Observeu-lo. Fixeu-hi l'atenció. Concentreu-vos.

Heu llegit Henry James? No? Ni la pel·lícula heu vist? Ai, ai, ai... Un hom ja no pot ni confiar en els germans Lumière, digníssims artesans als heureus dels quals, si més no, podíem agrair la gràcia de vellutar amb una pàtina misericordiosa les llacunes que imposen les servituds de la tenaç contricció dels nostres coetanis a viure en la inòpia més agraïda.

Bé, és igual, deixem-ho córrer. Al capdavall només es tractava d'embolicar la troca i de tallar a la mida un vestit amb lluentons per a la figura eixuta. Fet que s'esdevé -i ja em passareu per alt la debilitat de la confessió- en el punt més baix d'un pendent que ja sembla que té aturador.

Si més no momentani.

I que agraeixo, no cal no dir-ho, encara que sigui transitori.

De cap als núvols

fuge fuge nate dea que deia aquell o aquella que ara no recordo massa bé qui pronunciava les paraules ni si de fet les pronunciava o no ni si algú les escrivia i ni si fins i tot si jo les vaig llegir o me les van llegir o potser me les invento encara que penso que no per què digues sí digues per què te les hauries d'inventar i encara més escriure-les quan el que busques avui a plena consciència no com altres vegades és que ningú i quan dic ningú dic ningú ni tu mateix si anem a mirar entenguis res de res del que estàs deixant lliscar entre els dits en aquest joc de miralls que multiplica desconcerts i espurnes de coneixement i també alguna troballa que és exactament com una pedra arrodonida per moltes onades que un dia de cop i volta s'imposa i es revela de més preu que el més pur dels diamants que diuen els entesos que és un pedra ho admeto i també preciosa això ja ho discutiria car el valor que podem donar a les coses no depèn mai de la puresa ni de l'excepcionalitat sinó del fet que se'ns fa seva potser d'una manera inesperada potser com l'últim port on podríem fer encallar la nostra barca sí aquesta barca que ens tragina i que potser és plena de forats però que ens és tan estimada que no la canviaríem per cap altra perquè no volem renunciar al perillós nivell de l'aigua que ens hi entra i que ens acosta al naufragi

(Fins aquí, monòleg interior tipus escriptura automàtica.)

Ara, poema:

Suscrussum aliboirat
in nuctus pussèrim esquívor...

Sigmus? Eu nombus calíbor
nuc fràngim fer pàsquat
nuc tacpes sem nésquor
il·lumen sustràngit.

Aclariment:













O és que potser l'esperàveu?

Comissió de serveis

Com que porta uns dies enfeinat i sembla que ara això va de veres, m'ha comissionat perquè m'instal·li aquí i us vagi mirant sempre que tragueu el nas.

Ja us heu adonat -espero- que sóc de les que m'hi fixo. Us diré, a més, que sóc fidel i obedient i que li passaré puntual informació de qui, quan, com i en quines condicions d'agençament personal heu vingut a fer-li visita.

Ell m'ha promès que, en justa reciprocitat, em servirà menges exquisides. Sóc de poca vida, però he de reconèixer que un pèl exigent. Els requisits que m'esperen són la garantia de la veracitat dels meus informes.

Per exemple, no deixaré de pintar-li amb colors exactes i mèus precisos la profunda bellesa dels teus ulls i la delicada gentilesa del teu somriure. Ja les sap, és clar, però s'alegrarà de sentir-me-les ponderar amb la fina elegància que reservo per a les grans ocasions.

Mmmmmmmmm, quin àpat tan deliciós que m'espera...

Associacions

Qui em coneix em sap una certa tirada als pensaments extravagants, a les reflexions atrabiliàries. Bé, és així, què hi farem.

La que avui no he pogut evitar és la que em plantejava de quin sentit prescindiria més de bon grat. O menys a contracor, que potser seria més exacte formular-ho en aquests termes. Home de dubtes asistemàtics com sóc (ara no ens confonguéssim!) no deixa de ser curiós que en aquest terreny no he tingut mai cap vacil·lació: el meu sentit és la vista. I així ho dic i així ho proclamo.

Veureu: podria assumir la sordesa, l'anòsmia, la mudesa i -si molt m'hi empenyéssiu- renunciaria al gust; però deixeu-me conservar la vista, si no és molèstia.

Més enllà d'incomoditats obviables per via de perseverança i tenacitat, tinc per cert que la meva condició de voyeur empedreït no suportaria l'amputació a què la tenebra obliga.

És al fil d'aquestes esbarjoses divagacions que ha vingut a mi la memòria de Joan Ponç. No sé si teniu la fortuna d'haver-ne fet la coneixença. Si s'escaigués que no, doneu per malbaratat tot el temps que fins ara porteu consagrat al difícil art de respirar.

Us ho faré curt i fàcil: Joan Ponç és l'Artista, el Pintor. I en això, poca broma, no s'admeten ni matisos ni discussions.

I és el cas que en Joan Ponç va patir dels ulls, i que en Joan Ponç va transitar durant anys per hospitals, i que li van practicar sis mil fotocoagulacions, i que ocupava les hores a les sales d'espera dels hospitals pintant fins i tot les capses on duia papers preparats. Home de relacions sempre difícils amb el món exterior, va tancar o obrir (la distància entre els oposats sempre és relativa) aquestes capses amb imatges insòlites.

Una de les quals em plau oferir-vos avui. Ho faig amb una complicitat doble: la que em dec a mi mateix i a les meves cabòries, i la que em plau d'oferir a qui sé molt bé que m'entendrà.

Ulls

Sé que no trauria cap a res perquè forma part de l'encert de la composició, però sempre que la veig em pregunto pel color dels seus ulls.

Hi ha tantes preguntes que mai no tindran resposta que aquesta és una més i té la importància justa de totes les que em solc fer.

I ara que ve a tomb (o que m'ho he fet venir bé perquè vingui a tomb) em plau de fer-vos saber que ja tinc resposta per una de les que m'inquietaven: "Hi ha vida abans de la mort?"

Que quina és la resposta?

El vostre dubte el considero ofensiu. I no he de dir res més.

Resistència

Heus-lo ací. Fruit d'una acurada observació i d'un traç meditat, qui això subscriu ha decidit no privar-vos més del seu autoretrat.

Com tots els autoretrats, aquest el fixa en un punt precís de la seva trajectòria vital. Lamentablement per a vosaltres -que no per a ell- aquest implacable capbussament en la seva efígie pertany al passat. És a dir que, com és de llei, seguireu sense saber quina pinta fa avui.

Només us cal saber que és infinitament millor. Els ulls ja no tenen reixes i ha prescindit de l'apòsit crucificat amb què segellava la seva boca. De fet, si sou víctimes ocasionals de les seves expansions logorreiques, és simplement degut al fet que circumstàncies molt afortunades que no té cap interès a revelar-vos l'han convidat a obrir finestres i balcons. Cosa que no us ha de sorprendre si vau saber llegir amb encert el seu últim pas per aquest rectangle que ara us ocupa.

Hi ha qui el titlla d'abstrús, fins i tot qui l'acusa de críptic. El fet, però, no li causa cap mena de preocupació. Té perfectament delimitat el teatre on li plau d'actuar i sap que és home que es mou a pler entre bambalines però que sempre defugirà el prosceni. Amb tot, fia molt en la sagacitat dels ulls que l'escruten i pensa a més que, comptat i debatut, si París va valer un missa altres comeses es mereixen un petit esforç d'intel·lecció.

Espero que estiguem d'acord.

I res més

Parada i fonda: derelicte

Vaig aprendre aquesta bonica paraula ja fa anys de la mà de Josep Pla. Ja fan bé de dir els mestretites que això de la lectura amplia el vocabulari!

El problema, és clar, és que ja em direu quan puc aprofitar per treure-li la pols i fer-la sortir d'aquest calaixet on reposa tan tranquil·la com si dormís al fons del mar.

Perquè, a veure, siguem sincers: com m'ho he de fer venir bé per donar-me la satisfacció de fer rodolar "derelicte" entre els meus llavis? I no em direu que no és ben cert que és una paraula que rodola, es gronxa, joguineja un pensament i vola amb la lleugeresa d'una fulla de tardor fins deixar-se lliscar per l'oïda atenta que se l'empassa i en frueix. Difícil comesa, està clar.

Bé, sempre em queda l'onanisme sonor. Puc deixar que els meus derelictes em retornin en el silenci d'alguna tarda lenta com aquesta, en la qual m'entretinc en l'omfàlic plaer de satisfer les meves apetències lèxiques.

Si tinc sort, com ara mateix acaba de passar, és possible que un dels meus gats entri per la finestra i em miri amb ulls esbatanats. En algun racó de la seva sàvia memòria quedarà impresa l'escena i podrà explicar-la entre somriures felins (que són la quintaessència dels somriures, com és de llei) als seus companys, i això confirmarà allò que ells saben i nosaltres ens entestem a negar: "Que estranys que són aquests humans!"

Però ja m'està bé. Orfe com em reconec avui, ja m'escau la companyia que m'atorgo i entre gats i paraules vaig consumint aquest temps que em crema.

M'autocito, que no ve d'aquí:

Assedegat retorn a l'alba crua.
Nua,
altiva a la proa,
barca sens rastre,
horitzó.
I a recer
de la més alta vela
imploro
el mort,
impossible retorn.

Cinquena estació: divagació

Les opinions són diverses i contrastades i n'hi ha per a tots els gustos.

Les que per a mi tenen més crèdit són la que en fa un aspirant a constel·lació i la que el suposa el quart Rei Mag.

D'aquesta última em plau especialment el tarannà que li atorga: bonàs i contemplatiu. Per això diuen que el van perdre en algun dels deserts que calia travessar quan es va quedar embadocat admirant la immobilitat d'un llagost. Els altres tres, que frisaven per acomplir alguna profecia, no van tenir espera i se'n van desentendre perquè eren màgics complidors; i l'encens, l'or i la mirra els urgien des de les alforges. No van saber alliberar-se de l'obediència de l'estel que pampallugava tot fent petar els dits i allà me'l van deixar amb les cabòries que mai no sabrem.

D'aleshores ençà que ronda per aquests mons de Déu i sempre fa cara de sorpresa. Li han arribat veus que els seus companys reposen en una bella catedral i sovint se sent temptat pel perfum que li'n pervé. També diuen que no és l'únic esquer que el tempta per fer-los una visita i sap, comptat i debatut, que algun dia que espera no massa llunyà els anirà a fer visita.

Però sap també que no s'hi encantarà massa, perquè serà de compliment.

Al capdavall, tohom té els seus objectius en aquesta vida, i si ells l'abandonaven i ell n'ha hagut de prescindir mil·leni amunt mil·leni avall, bé podran seguir reposant en llits de pedra mentre ell s'emmiralla en paisatges més acollidors.

Quarta estació: nostàlgies

Realment, en aquest petit racó de món, a cada bugada hi perdem un llençol!

Doncs res, a seguir esperant que s'acompleixi allò de "no hay dos sin tres".

Que tingueu un bon dia.

Tercera estació: retrobament

"No me parece que la luciérnaga extraiga mayor suficiencia del hecho incontrovertible de que es una de las maravillas más fenomenales de este circo, y sin embargo basta suponerle una conciencia para comprender que cada vez que se le encandila su barriguita el bicho de luz debe sentir como una cosquilla de privilegio."

Per atzar he aixecat la vista, per atzar he vist Rayuela, per atzar he començat a fullejar-la, per atzar he ensopegat aquestes paraules i, és clar, no em queda altre remei que rellegir la novel·la.

Serà una curiosa revisitació dels anys setanta.

Si no funciona, em passaré a les Memorias de ultratumba. Una mica de Chateaubriand sempre estimula la fluïdesa del torrent sanguini, diuen.

I a certes edats, si la carcanada afluixa, convenen llargues hores de moderats plaers.

Seguiran notícies.

Segona estació: digitació

Escrit al mur en el silenci.

Resseguint els perfils potser capciosos
que hi ha deixat el temps.
Endevinant bocins de somni,
esbossos d’esperança i, és ben sabut,
engrunes de renúncia.

Ah, vell amic, la renúncia...

Tu em deies: “En la renúncia es troba la felicitat”.

I volies semblar-me disposat
a prescindir de tot.
Però no de tu mateix, és clar,
que t’erigies en mestre assossegat
d’alguna cerimònia oculta

Jo dic: “Ara escriuré”.

Al mur que tinc davant hi ha taques d’humitat
I té la pell rugosa, treballada pel temps,
el fred i el vent, pel sol, i algun manobre obtús
que va acatar l’impuls del treball barroer.

Però m’aturo aquí, cansat ja de comptar.
Fidel al teu envit no vull acabar el vers.

M’estimo més seguir davant del meu mur
i fixar-me en el perfil del lleó
que sempre em saluda en silenci
per desmentir,
arraulit a l’entreforc de la canonada,
la pretesa fugacitat del temps.

Primera estació: Brassens

Sí, no ho negaré, sóc francòfil d'arrel i germanòfil de vocació.

Aquesta bella declaració de principis us dóna a veure que en qüestió de fílies sóc eclèctic i que probablement hauria sofert tràngols prou esvalotats en ocasió de les diverses batusses que han il·lustrat la història d'aquest petit continent que ens aixopluga.

Però no és d'història que vull parlar avui. És de musiques i d'anatomies, ah, i és clar, de mans.

Tot ve d'aquest lleure que m'enllamineix i que aquesta tarda he amanit amb un dels entreteniments amb què m'obsequio quan s'escau. Breu, he aconsolat les meves orelles amb un bany de civilitat i he revisat algunes de les cançons del meu chansonier de capçalera: Georges Brassens.

Una de les cançons que més m'agrada escoltar és la s'intitula Le blason. Un petita delícia... Bé, al capdavall com totes. Però a aquesta li tinc una devoció especial perquè juga amb la polisèmia de la paraula con, que recobreix (misteris de la llengua de Voltaire) per un igual l'enze, el babau, l'imbècil, que "la flor més dolça del cos de la dona" segons l'encertada metàfora de la lletra que canta Brassens.

No m'importaria copiar in extenso tota la cançó, però em semblaria excessiu. No resisteixo, però a traslladar-vos les tres estrofes més escaients de la petita meravella:

C'est la grande pitié de la langue française
C'est son talon d'Achile et c'est son deshonneur,
De n'offrir que des mots entachés de bassesse
A cet incomparable instrument de bonheur.

Alors que tant de fleurs ont des noms poétiques,
Tendre corps féminin, c'est fort malencontreux
Que ta fleu la plus douce et la plus érotique
Et la plus enivrante en ait un de si scabreux.

Mais le pire de tous est ce petit vocable
De trois lettres, pas plus, familier, coutumier,
Il est inexplicable, il est irrévocable,
Honte à celui-là qui l'employa le premier.

Bé, aquí us deixo amb les paraules i ja m'agradaria que amb la música, però això, ai las, no m'és possible. Paciència doncs i fins a una altra...

Ah, perdó, me n'oblidava. I les mans? Bé, hi ha una altra cançó que em balla per l'orella d'un tal Raimon que ens recomana que d'un home mirem sempre les mans.

Mentre triava la imatge aquestes paraules em rondaven pel cap. Però, tot admetent que la recomanació del cantant de Xàtiva sigui plausible, en el cas que ens ocupa em resultava si no del tot impossible, sí força costeruda de complir.

Lloat sia nostre senyor

No és ben bé aquest, però ho podria ser. Jo, però, em sé més maldestre; i tot i el pecat de manca de modèstia de què m'acuso no portaré la ficció a l'extrem de pretendre que sóc capaç d'una obra d'una perfecció tan sublim com aquesta.

No, els meus murs, ultra metafòrics són matusserots. Res, quatre filades de maons mal engiponades. Eps, però que n'hi ha ben bé prou per encarar aquest curt parèntesi d'autoabducció que em disposo a degustar a cor què vols.

I bé, no és gran cosa més, però em calia dir-ho.

No ho sap tothom ni és profecia, però la meva dimensió felina s'estarrufa i fa el ronquet així que penso que prescindiré dels fores i gaudiré dels dintres. Els quals, sia dit sense ànim de fer-vos enveja ni d'ofendre ningú, estan tan ben distribuïts i deliciosament decorats que res no hi manca ni res no hi és sobrer. Ço és, que tenen la plenitud precisa que a mi m'abelleix.

P.S. Amiga Veu, si s'esqueia que em llegies, no t'alleris. Certus est: "Qui non respira, la pota estira". Però ja la meva àvia segona en tercer grau em deia que "se pasea culo roto por la alameda y el soto" i que "no por mucho madrugar, amanece más temprano". És a dir, que no te m'enfadis, però que cal que sàpigues que en una delicada intervenció de cirurgia craneoencefàlica, m'han instal·lat un deliciós tub d'acer innoxidable entre les meves dues delicades orelletes.

No t'ho prenguis malament. Tinc devoció per les teves amistats (mai no em recarà de reconèixer-ho ni de proclamar-ho), però a tu de tu mateix te'm miro des d'una molt lata perspectiva).

Ei, de bon rollo, eh?

Ja vinc

Amic, sort en tens que sempre estic amatent a les teves flaqueses. La crida urgent que m'has enviat per boca de Madame L. ha fet un efecte immediat i corro a socórrer-te (passa'm per alt la cacofonia i el purisme normatiu en l'ús dels pronoms febles).

De moment em limitaré a recomanar-te una dieta més rica en calories i greixos animals. Realment, el tema verdures el portes fatal! També fóra convenient que reprenguessis els hàbits libatoris, atès que una mica més d'alcohol en sang ens estalviaria a tots el patètic espectacle que no has tingut la decència d'esquivar de motu propio.

Deixo per més endavant altres consideracions de més substància. Ara és complicat entrar en detalls, però estava filosofant amb l'ajuda d'un mirall i els imperatius categòrics no admeten dilacions.

Només un instant més per deixar-te constància que m'han arribat veus (ja veus que La veu es fia de les veus si veu que són veus que et veuen com s'ha de veure) que ets home feliç. Me'n congratulo i te'n felicito.

Ara no m'espatllis la dilatada vacança que a mi mateix em concedia introduint els peus a la galleda amb aquesta estòlida falta de mesura i contenció que de vegades t'entestes a exhibir.

Per aquesta vegada passi. Però ne te'n consentiré gaires més.

Quedem entesos, espero.

La veu.

Madame L.

De vegades la memòria és injusta i només salva retalls inconnexos de silenci i ens deixa indefensos davant l'interrogant.

"Le mysthère de ton silence m'étourdit. J'ai mal à me lever chaque matin, à devenir moi-même, a me reconnaître dans la glace où je nous souviens souriants et qui ne me retourne désormais que mon visage arasé par les larmes. Si du moins je pouvais comprendre. Pourquoi pas une seule parole, un adieu? C'est mieux de mourir d'un seul coup que de s'écouler si lentement en attendant je ne sais plus quoi."

Això és tot. La fotografia i aquests mots que copio, escrits al revers amb una lletra pulcra i d'una fermesa que contrasta amb l'angoixa del sentiments que expressen.

Podríem bastir una història a partir d'aquests elements tan simples? Probablement. Fer jugar la imaginació és fàcil. Però sense massa sentit.

Al capdavall només és un retrat trobat a l'atzar en una capsa plena de petits cadàvers víctimes del temps i de l'oblit.

Hipode d'Ambulacri

La sentència més coneguda d'aquest eminent peripatètic és la que diu: "El pensament recolza en la força dels meus peus".

El migrat, encara que selecte, grup dels deixebles que va ser capaç de resisitir les doctes i dilatadíssimes passejades del mestre va decidir d'oferir-li en homenatge una estàtua que van encarregar en secret a Polictos, que excel·lia per la fidelitat majestàtica de les seves obres.

Quan van rebre de l'escultor l'encàrrec, es van mostrar contents i admirats de l'exactitud del retrat i de l'alè de serena fermesa que havia arrencat de la pedra. Fets els elogis de rigor i satisfet l'estipendi -un pèl onerós, tot s'ha de dir- amb què l'impuls d'admiració havia escurat les seves bosses, van haver de decidir com lliurarien el present a Hipode.

El debat va ser llarg i farcit d'enrevesats arguments que contraposaven la vanitat amb la modèstia i el desitjat agraïment amb el temut menyspreu. Sotmesa a votació la proposta final, van optar per confrontar el mestre per sorpresa amb la seva representació pètria. Van triar un esbarjós planell on al capvespre solia aconduir-los per a la reflexió de la posta, cloenda que convenia al tarannà un punt melangiós del filòsof.

La reacció va ser fulminant. Contraposant la fredor del gest amb la fúria del braç, amb un mall que sinistrament els operaris havien oblidat a l'empara d'un pi va engrunar sense pietat la figura.

Només els peus han quedat per a la posteritat.

I també les seves paraules paradoxalment lapidàries: "De mi només tindreu la imatge d'allò amb què m'heu demostrat que sou capaços de pensar".

Fins aquí, la bella història. De les conseqüències que n'extragueu n'heu de ser, per força, els únics responsables.