dijous, 4 de maig de 2006

Associacions

Qui em coneix em sap una certa tirada als pensaments extravagants, a les reflexions atrabiliàries. Bé, és així, què hi farem.

La que avui no he pogut evitar és la que em plantejava de quin sentit prescindiria més de bon grat. O menys a contracor, que potser seria més exacte formular-ho en aquests termes. Home de dubtes asistemàtics com sóc (ara no ens confonguéssim!) no deixa de ser curiós que en aquest terreny no he tingut mai cap vacil·lació: el meu sentit és la vista. I així ho dic i així ho proclamo.

Veureu: podria assumir la sordesa, l'anòsmia, la mudesa i -si molt m'hi empenyéssiu- renunciaria al gust; però deixeu-me conservar la vista, si no és molèstia.

Més enllà d'incomoditats obviables per via de perseverança i tenacitat, tinc per cert que la meva condició de voyeur empedreït no suportaria l'amputació a què la tenebra obliga.

És al fil d'aquestes esbarjoses divagacions que ha vingut a mi la memòria de Joan Ponç. No sé si teniu la fortuna d'haver-ne fet la coneixença. Si s'escaigués que no, doneu per malbaratat tot el temps que fins ara porteu consagrat al difícil art de respirar.

Us ho faré curt i fàcil: Joan Ponç és l'Artista, el Pintor. I en això, poca broma, no s'admeten ni matisos ni discussions.

I és el cas que en Joan Ponç va patir dels ulls, i que en Joan Ponç va transitar durant anys per hospitals, i que li van practicar sis mil fotocoagulacions, i que ocupava les hores a les sales d'espera dels hospitals pintant fins i tot les capses on duia papers preparats. Home de relacions sempre difícils amb el món exterior, va tancar o obrir (la distància entre els oposats sempre és relativa) aquestes capses amb imatges insòlites.

Una de les quals em plau oferir-vos avui. Ho faig amb una complicitat doble: la que em dec a mi mateix i a les meves cabòries, i la que em plau d'oferir a qui sé molt bé que m'entendrà.