Lloat sia nostre senyor

No és ben bé aquest, però ho podria ser. Jo, però, em sé més maldestre; i tot i el pecat de manca de modèstia de què m'acuso no portaré la ficció a l'extrem de pretendre que sóc capaç d'una obra d'una perfecció tan sublim com aquesta.

No, els meus murs, ultra metafòrics són matusserots. Res, quatre filades de maons mal engiponades. Eps, però que n'hi ha ben bé prou per encarar aquest curt parèntesi d'autoabducció que em disposo a degustar a cor què vols.

I bé, no és gran cosa més, però em calia dir-ho.

No ho sap tothom ni és profecia, però la meva dimensió felina s'estarrufa i fa el ronquet així que penso que prescindiré dels fores i gaudiré dels dintres. Els quals, sia dit sense ànim de fer-vos enveja ni d'ofendre ningú, estan tan ben distribuïts i deliciosament decorats que res no hi manca ni res no hi és sobrer. Ço és, que tenen la plenitud precisa que a mi m'abelleix.

P.S. Amiga Veu, si s'esqueia que em llegies, no t'alleris. Certus est: "Qui non respira, la pota estira". Però ja la meva àvia segona en tercer grau em deia que "se pasea culo roto por la alameda y el soto" i que "no por mucho madrugar, amanece más temprano". És a dir, que no te m'enfadis, però que cal que sàpigues que en una delicada intervenció de cirurgia craneoencefàlica, m'han instal·lat un deliciós tub d'acer innoxidable entre les meves dues delicades orelletes.

No t'ho prenguis malament. Tinc devoció per les teves amistats (mai no em recarà de reconèixer-ho ni de proclamar-ho), però a tu de tu mateix te'm miro des d'una molt lata perspectiva).

Ei, de bon rollo, eh?