dissabte, 8 d’abril de 2006

Primera estació: Brassens

Sí, no ho negaré, sóc francòfil d'arrel i germanòfil de vocació.

Aquesta bella declaració de principis us dóna a veure que en qüestió de fílies sóc eclèctic i que probablement hauria sofert tràngols prou esvalotats en ocasió de les diverses batusses que han il·lustrat la història d'aquest petit continent que ens aixopluga.

Però no és d'història que vull parlar avui. És de musiques i d'anatomies, ah, i és clar, de mans.

Tot ve d'aquest lleure que m'enllamineix i que aquesta tarda he amanit amb un dels entreteniments amb què m'obsequio quan s'escau. Breu, he aconsolat les meves orelles amb un bany de civilitat i he revisat algunes de les cançons del meu chansonier de capçalera: Georges Brassens.

Una de les cançons que més m'agrada escoltar és la s'intitula Le blason. Un petita delícia... Bé, al capdavall com totes. Però a aquesta li tinc una devoció especial perquè juga amb la polisèmia de la paraula con, que recobreix (misteris de la llengua de Voltaire) per un igual l'enze, el babau, l'imbècil, que "la flor més dolça del cos de la dona" segons l'encertada metàfora de la lletra que canta Brassens.

No m'importaria copiar in extenso tota la cançó, però em semblaria excessiu. No resisteixo, però a traslladar-vos les tres estrofes més escaients de la petita meravella:

C'est la grande pitié de la langue française
C'est son talon d'Achile et c'est son deshonneur,
De n'offrir que des mots entachés de bassesse
A cet incomparable instrument de bonheur.

Alors que tant de fleurs ont des noms poétiques,
Tendre corps féminin, c'est fort malencontreux
Que ta fleu la plus douce et la plus érotique
Et la plus enivrante en ait un de si scabreux.

Mais le pire de tous est ce petit vocable
De trois lettres, pas plus, familier, coutumier,
Il est inexplicable, il est irrévocable,
Honte à celui-là qui l'employa le premier.

Bé, aquí us deixo amb les paraules i ja m'agradaria que amb la música, però això, ai las, no m'és possible. Paciència doncs i fins a una altra...

Ah, perdó, me n'oblidava. I les mans? Bé, hi ha una altra cançó que em balla per l'orella d'un tal Raimon que ens recomana que d'un home mirem sempre les mans.

Mentre triava la imatge aquestes paraules em rondaven pel cap. Però, tot admetent que la recomanació del cantant de Xàtiva sigui plausible, en el cas que ens ocupa em resultava si no del tot impossible, sí força costeruda de complir.