L’homenet vivia pendent del telèfon. Esperava amb impacient resignació la trucada que no arribava mai. Per por de no ser-hi quan es produís, no sortia de casa. Tampoc no podia, és clar, trucar: sabia de cert que si ho feia, el senyal de comunicar dissuadiria l’altre de tornar-ho a intentar. Així va disciplinar les seves hores i va anar envellint en el silenci. No va ser fins que va expirar, un dissabte a quarts de dotze, que el dring insistent del timbre va esqueixar la nit. Amb tota evidència, no va fer el més mínim gest d’agafar l’auricular. Els morts, de vegades, gasten uns fums que no s’acaben d’entendre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.JPG)
2 comentaris:
Rodó :)
Em penso que tots hem estat pendents del telèfon a vegades fins a extrems absurds. La gràcia del conte consisteix a estirar la idea fins a traspassar el límit.
Bé.
Publica un comentari a l'entrada