dimarts, 10 de novembre de 2009

Actualitat de Jordi de Sant Jordi

Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va esmolar l'eina poètica i va rimar bellament per veure si el bon rei Alfons esquitxava el que calia i podia abandonar la presó napolitana:

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Rei virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Avui que els pirates se les campen, prenen vaixells i mercadegen amb les vides dels pescadors, no sé si el recurs poètic serviria de gran cosa.

Ja fa dies que el segrest es va produir. Alguns menys, que una intervenció militar de jutjat de guàrdia va capturar dos pirates i els va desembarcar a l'Audiència nacional (on aviat es van trasmudar en patata calenta); i alguns menys, que hem entrat a la fase de "correm-hi tots que no sabem què cony fer". I a tot això, les ràdios que hi posen cullerada, i van entrevistant el capità i així podem estar al corrent sobre la marxa d'aquest cúmul de despropòsits que -i ja voldria equivocar-me- acabarà com el rosari de l'aurora.

He començat pel final del poema, però em fa la sensació que és al seu principi o hauríem de buscar la situació en què es troben els pescadors:

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob de tot mal en poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e sui guardat, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Ja sé que a cap d'ells la poesia els semblarà una via plausible per sortir del destret. Això a banda, el pitjor que els podria passar (atesos els precedents) és que el manaia de torn de les Espanyes aprofités per dir que es compromet a donar ple suport a les seves demandes.

En fi, que tot plegat té mala pinta i a mi ja em sap prou greu. Les he enfilades per la banda del segle XIV perquè, vist el panorama actual, de tant en tant em prenen rampells romàntics i em fugo cap a territoris mentiders on les bromes del passat atenuen la cruesa de la penosa condició humana.


4 comentaris:

Clidice ha dit...

gràcies per la fugida, heu trobat un bon recer.

Eva Ventura ha dit...

He entrat sols un moment per saludar-te...

Eumolp ha dit...

Hom ho intenta, hom ho intenta, però li ho posen difícil... (Si ho llegeix un del Periódico, em mata!)

Eumolp ha dit...

Doncs molt amable. Se us retorna la salutació.