En un panorama oratòriament tan llis com el que ens ha tocat de comportar, el senyor Carod Rovira arranca amb un plus d'interès.
Ideologia a banda, l'home sap construir les frases (subjecte, verb, predicat) i té les quatre lectures imprescindibles per poder mirar-se al mirall sense haver d'acalar la vista.
Aquest matí, en un parèntesi que m'he regalat en el meu desert de divendres, he enganxat l'orella a la ràdio i he caçat una entrevista que li feien els de Rac 1. La cosa, com és de llei, anava d'aixonsis de les Catalunyes i les Espanyes i dels diaris i dels editorials.
La pregunta era la que calia esperar. I la resposta, si fa no fa, també: una mica de "donde dije digo, digo Diego" amanida amb una altra mica "d'embolica que fa fort" (Carod és llegit, sí; però fa de polític, esclar.)
El recurs a Maragall i les Odes, era de P3. La veritat és que arribava a entendrir. Però el que ja arrancava les llàgrimes era el to de la glossa de l'entrevistador, a cavall entre la genuflexió per trobar-se un polític que tirava de citació literària i la voluntat de demostrar que ell sabia de què anava la cosa i ho posava a l'abast dels oïdors illetrats. Alabat sia Déu!
Breu: que m'he distret una estona.
I pel que fa a la cosa dels comiats, doncs què us he de dir... Que ja fa escudella!
Una bona botifarra i menys música celestial, que ja va sent hora.
O no?
.JPG)
1 comentari:
no sé perquè tinc la sensació de què ara tothom fa gestos i brindis al sol però que, al final, només serà això. Mai m'ha fet gràcia veure el poder més ranci de per aquí defensant allò que defensem la plebs, em fa angúnia, ves!
Publica un comentari a l'entrada